En els 300 anys d'una ermita

Roda de Berà és el nom actual que respon a dos nuclis d’un territori comú, unificats en un mateix topònim al segle XIX. Un era Roda i l’altre Berà. Encara que la història va veure passar moltes civilitzacions, la petjada romana va quedar indeleble amb l’arc de Berà aixecat a la ruta de Tàrraco a Bàrcino.

Avui, però, del que em proposo parlar és d’un esdeveniment intermedi: fa 300 anys que es va posar la primera pedra de l’Ermita de Berà. Va ser el 12 de març de 1718. El seu frontal el va presidir —fins a la Guerra Civil— una imatge de la Mare de Déu de Berà, talla romànica del segle XIII, que la tradició diu que va ser trobada per uns pescadors en una cova on hauria estat amagada per evitar-ne la profanació en temps de persecucions.

Víctima, tant l’ermita com la imatge, de la Guerra Civil, avui es troba reconstruïda i amb obres recents. El constant ha estat la devoció popular per aquest lloc sant, d’altra banda comú a la devoció mariana de tantes poblacions.

Recorrent la geografia de Catalunya són molt nombrosos els pobles que, a part de la seva església, tenen una ermita dedicada a la Mare de Déu amb alguna de les seves múltiples advocacions. És un signe de la religiositat popular que mai no ha de ser menystinguda.

He conegut molts casos en què fins i tot persones no practicants senten un atractiu especial per la seva ermita. No sols en valoren la senzillesa, a vegades l’entorn; també se senten atretes per la presència maternal de Maria, i aquesta devoció pot portar algun dia a una afirmació més completa de la seva fe.

Els goigs, composicions poètiques que sovint es canten a les ermites, són un element d’aquesta proximitat del poble. La tradició els manté vius. Fa poc els Gogistes Tarragonins han editat un bonic llibret amb textos d’Andreu Muñoz i dibuixos de Josep Riera. Són disset escenes de la vida de Jesús. La Mare de Déu hi apareix en algunes. En una, es veu Jesús infant que dóna els primers passos vacil·lants i la seva mare és a poca distància per agafar-lo en els seus braços si cau, com ho fan totes les mares. El text diu: «Els primers passos, cap a Maria... els últims, cap al Calvari».

En efecte, la Mare de Déu és al començament i al final de la vida terrenal de Jesucrist. Penso que acostar-se a ella, com ho han fet els veïns de Roda de Berà durant els últims tres segles, és el millor camí per a trobar Jesús.