La nova política

Fa poc, en una trobada amb uns escolars de Salou, un estudiant em va preguntar «per què estàs en política?». Bona pregunta. No havia ni tingut temps de respondre quan des del fons de la sala vaig escoltar comentaris del tipus «per forrar-se», «estàs de conya? Per endollar-se directament!» Comentaris que van ser acollits per somriures i rialletes còmplices d’assentiment per bona part dels presents. Somriures i rialles molt eloqüents.

I no tinc cap dubte que una bona part de les persones que esteu llegint aquestes línies penseu el mateix. Per això m’ha semblat adient compartir amb vosaltres el que vaig respondre a aquests alumnes de secundària. No estic en política per vocació innata, ni per interès propi, sinó per un sentiment més essencial i íntim: per rebel·lia moral davant d’una realitat que no m’agradava. I què no m’agradava quan vaig decidir entrar a militar al PSC? La realitat laboral amb la qual es trobaven les joves com jo. Joves que després d’estudiar durant anys es plantejaven la tessitura d’haver de marxar del país per guanyar-se la vida amb un mínim de dignitat material i poder arrencar així un projecte de vida autònom. Recordo, en aquest context, la indignació que em va provocar escoltar a un alt dirigent del PP atribuir aquest autèntic èxode laboral juvenil al «carácter indómito de la juventud y sus ganas de aventura». Una solemne bajanada que a mi, personalment, em va fer bullir la sang.

No va ser doncs un compromís de caràcter ideològic sinó pura i senzillament una reacció moral davant d’una realitat que considerava, i considero, profundament injusta i impròpia d’una societat democràtica.

Les meves paraules van emmudir l’auditori que, potser, esperava una reacció més del tipus «des de petita tenia clara la meva vocació inherent per ser servidora pública i bla, bla, bla.» Doncs no, va ser pura i simplement una reacció moral davant de l’abús que patíem, i patim, les la joventut d’aquest país. L’impuls ètic de lluitar contra el que sabem que és injust, és a dir, l’essència del compromís del socialisme democràtic. I aquest impuls em va animar a continuar explicant al jovent salouenc que malgrat totes les dificultats tinguin confiança perquè el seu futur l’escriuran ells mateixos. Sí, perquè viuran en una societat que estarà plena de riscos, però també de noves oportunitats.

Com les que obren les noves tecnologies, i no només de la informació, Internet i les xarxes socials, sinó també de la biotecnologia i de moltes altres. Unes oportunitats que neixen del talent i del desig d’innovar de joves com ells.

Per això les socialistes sempre hem defensat la necessitat de recuperar les inversions en educació, investigació, innovació i desenvolupament tecnològic que la dreta ha laminat a cop de retallada. Creiem que l’èxit de les societats socialdemòcrates del nord d’Europa que tant admirem es basa en el fet que no només han tractar de formar persones sinó que ho han fet de manera que elles mateixes han sabut què fer amb la seva formació. I això és vital per aprofitar aquesta nova activitat econòmica i redistribuir la riquesa solidàriament amb aquells que menys tenen, com sempre ha fet el socialisme.

Però mentre que a la Suècia d’Olof Palme es va desenvolupar un model de creixement i innovació capaç, per exemple, de generar un gegant exportador de les dimensions d’IKEA aquí al nostre país, entre els ideòlegs de l’esquerra dogmàtica, encara avui dia podem trobar admiradors del camarada Lenin, del camarada Mao o del camarada no-sé-què. No en el nostre nom perquè sabem que quan una ideologia es converteix en la promesa d’una fita paradisíaca es transforma en una religió, en una eterna reivindicació del paradís desitjat que –lògicament– mai arriba. I no volem més frustracions, volem fixar objectius concrets amb instruments reals per a assolir resultats. Com deia Salvador Allende, el futur és nostre i l’escriuen els pobles. Els pobles i la joventut a qui m’estava dirigint en aquell moment.

Quan vaig acabar de parlar un dels joves que estava al fons de la sala, a la zona d’on havien sortit els comentaris que atribuïen a l’afany de lucre o al mer oportunisme el compromís polític, va acostar-se fins on jo estava, em va donar la mà i em va preguntar com podia posar-se en contacte amb els partits polítics perquè a ell també hi havia moltes coses que no li agradaven gens. El vaig felicitar perquè aquest compromís que acabava d’assumir és l’autèntica nova política que, com a societat, necessitem tant com l’aire que respirem.