Avui m’he aixecat amb la notícia de la mort d’Stephen Hawking. Una gran pèrdua i em sap greu, però potser una mica més que d’altres, perquè en comptes del patufet sóc més del Muy Interesante. Com cada dia, he fet encàrrecs per la ciutat. El de sempre: entrar a un xinès –sóc fan– o comprar sushi al Mercat de Tarragona a preu de Ginza, el barri ric de Tòquio. Com a bon periodista –si ho dubta, digui-ho ja, estic a punt de jubilar-me–, acostumo a escoltar les converses alienes als bars. No arribo a l’extrem de punxar telèfons, com el cas del «pitsgrossos», però poc em falta. La xerrada era l’habitual: el Barça com a entrant, de segon l’assassina d’Almeria i, ja de postres, entrava el tema del científic cambridglenc. M’han sorprès els afalacs a Hawking en boca de gent que esmorza un pinxo de truita amb vi peleón i un cigaló d’anís del Mono. «Doncs aquest home, buah! El que sabia i el que ha aportat al món». I l’altre: «Sí, sí, aquesta teoria del ... Buah!». He somrigut pensant que, no ells, el 90 per cent de la gent que coneixem no té ni punyetera idea del que ha fet aquest home. L’admiren, però no saben per què. Vaja, com a la Pilar Rahola. Jo crec que, amb ell, marxen grans misteris de la vida. Si hagués estat tarragoní, jo l’hauria fet alcalde de Salou, principalment perquè ell creia en els extraterrestres, ja saben, aquests éssers que s’emborratxen i fan balconing. Però, pensant-ho millor, crec que el seu lloc hagués estat un despatx de la Generalitat Valenciana, perquè allà sí que hi ha «forats negres». El misteri de l’Ikea de Tarragona és un tema que li hagués quedat massa gran.