M’han trucat de l’Ajuntament. Quina il·lusió! Com si m’anés a morir en aquell moment, tota la vida m’ha passat pel davant.
Per fi algú ha vist les meves virtuts per a la política: un paio simpàtic, amb do de gents i que paga l’IBI. M’he vist amb una túnica sobre una carrossa passejant per la plaça de la Font mentre la gent em llençava pètals de rosa. Plof! «Escolti? Escolti? Sí, sí, perdoni, digui, digui». El truco per una feina al gabinet de Premsa.
Bé, tampoc està malament. No em llençarien pètals de rosa, però caurien bitllets de 50 euros. Compro. És el que té ser pobre. M’han dit que porti tots els títols que tingui. No aniré carregat... No en tinc cap. Li he deixat anar que tinc 57 anys, i m’ha contestat que no hi ha problema. Total, l’alcalde té la meva edat i mira quina poltrona més maca que li posen als plens. «Té el nivell C? Sí. Experiència? Sí. És net?» Fins que ha sortit el temeta de sempre: «Ah, no té el títol de periodista? No és universitari?» He sentit un «cloc». La noia s’ha desmaiat.
Quina llàstima que Carles Francino no pugui treballar l’ajuntament, tampoc Àngels Barceló, ni Carlos Herrera (bé, aquest millor que no treballi enlloc) ni Luis del Olmo, ni la Campos, ni Lucía Riaño. Genteta. Quina habilitat he tingut per enganyar al Diari de Tarragona, al Diari de Cadis, al Canàries 7, a RAC1, a TV3 i al Diari Més.