La proposta del PSC: sortir junts de l'abisme

En moments com aquests, em venen a la memòria les paraules del president Macià de l’any 1931, poc després d’instaurar-se la Generalitat com a Govern autònom de la República espanyola. En una primera entrevista amb el periodista Josep Maria Planes, el president Macià, en ser preguntat sobre el pitjor que podria passar-li a Catalunya va respondre, fulminant: «El pitjor que ens podria passar és dividir el país per la meitat.» Paraules assenyades del President i que ens caldria recordar constantment...

Si féssim un repàs per la nostra història, veuríem com els moments de victòria s’han esdevingut només quan els catalans hem anat junts, com un sol poble, amb consensos molt amplis i respecte a totes les opinions.

Així va ser el 1931, quan el president Macià va pactar -des del realisme polític i el respecte a la legalitat democràtica- amb els representants de la República espanyola (entre els quals ministres catalans), la conversió d’una «República catalana» proclamada des del balcó però als limbes de la irrealitat, per un Govern autònom i real de la Generalitat de Catalunya. «Feixista», «traïdor», «botifler», van ser alguns dels insults que va rebre per part dels independentistes d’Estat Català.

Així va ser també el 1977 quan el president Tarradellas va pactar amb el president del Govern espanyol el restabliment de la Generalitat després de la negra nit del franquisme. També aleshores, aquells que s’autoatribueixen la representació «del poble de Catalunya», el van qualificar de traïdor i d’agent encobert del franquisme.

Amb consens i lideratges responsables hem avançat. Per contra, dividits, i més encara, dividits per la meitat, sempre hem perdut. No oblidem avui les lliçons de la nostra història abans de repetir errors amb conseqüències terribles que són del tot previsibles.

Conciutadans tarragonins i tarragonines, l’hora és greu i no precisament gloriosa. Estem atrapats en un abisme al qual ens han portat aquells que han tractat un problema essencialment polític com un tema merament judicial o d’ordre públic i també per aquells que han ignorat que Catalunya no és el 47% dels votants, sinó que Catalunya som tots i totes. Aquells que de manera insensata s’han apartat de la legalitat democràtica inventant-se «transicions jurídiques garantides» o «reconeixements internacionals assegurats» que només existien en la seva imaginació (error que ni Francesc Macià ni Josep Tarradellas no van cometre mai!). El desastre resultant és per a tots conegut...

«I ara, què?» El més senzill, sens dubte, seria amargar-me darrere de les togues dels magistrats o bé anar a tallar carreteres en funció de la meva simpatia per algun dels dos «blocs» enfrontats (com hem pogut arribar a aquesta situació tan trista i lamentable?).

Això seria el més fàcil, repeteixo. El més difícil avui, amb el clima d’exaltació emocional que es traspua a peu de carrer, és saludar amb un «bon dia!» i donar la mà a tothom, escoltar les raons de l’altre i, també reconèixer que hi ha raons en el que diu malgrat que discrepi radicalment del que nosaltres defensem. Així ho faig en el meu dia a dia amb amics i familiars, i així demano que procurem fer-ho tots i totes. Això que sembla, i ho és, d’estricte sentit comú, es fa difícil de practicar quan un veu com alguns s’entesten a dividir el país entre «sediciosos» o «feixistes» en funció dels seus prejudicis, insultant els catalans que no pensen com ells. Doncs no! Els socialistes estem convençuts que la pràctica totalitat del nostre poble, pensi el que pensi sobre la qüestió nacional, està format majoritàriament per bona gent que vol el millor per als seus fills i que vol viure en pluralisme, pau i llibertat, com hem sabut fer sempre.

I aquesta és l’opció que defensem els socialistes: la de la concòrdia entre catalans i catalanes, amb respecte per a tots des de la necessària reconciliació nacional que curi les ferides que aquests darrers mesos tan terribles s’han generat.

I en aquest sentit em plau enormement escoltar, enmig de tanta cridòria i tant de monòleg previsible, a valent Miquel Iceta demanant un exercici de seny col·lectiu i d’enteniment que eviti una definitiva fractura social a la societat catalana entorn de dos blocs irreconciliables que es giren l’esquena mútuament. Com? Mitjançant un govern de concentració de totes les forces polítiques per sortir de la gravíssima crisi que estem patint des del respecte a la voluntat democràtica i la legalitat vigent. Canviem, modifiquem, reformem el que sigui necessari però des del reconeixement de la realitat i del pluralisme existent a la societat catalana, i no amb crides a les ombres de la nit. Com va fer el president Macià, com va fer el president Tarradellas i com demana i proposa ara Miquel Iceta.

I si aquest noble objectiu ens comporta als socialistes que alguns ens insultin, suportarem les desqualificacions amb la serenor que ens dóna ser la veu de la reconciliació i de la convivència. Perquè, si tots sabem que només des del diàleg, la negociació i el pacte podrem sortir de l’abisme, a què esperem per fer-ho realitat?