La síntesis necessària

Que algú pugui pensar que pot imposar els seus criteris sense tenir en compte els de l’altra part, és un fet molt discutible i, per tant, d’entrada, tots hem d’aportar el nostre criteri a l’hora de buscar la síntesis necessària per començar a reconduir la situació del país. No puc acceptar la imposició de criteris, vinguin d’on vinguin, però el que és vital és saber on estan el límits que no s’haurien de traspassar.

El fàcil és buscar els arguments i identificar els culpables, segons els color en que es vulgui mirar el que succeeix, però en tot cas per damunt de les justificacions i els personatges, hauria de quedar espai pel termini mig; seguir en la línia actual d’«atrinxerament» on cadascú és queda en la seva veritat absoluta, només ens garanteix seguir potenciant una metàstasi descontrolada a la que serà difícil atacar des d’un realisme, on perdedors o guanyadors volen imposar els seus discursos.

Esperem que els propers dies ens portin una serenor, que ens permeti veure la situació amb una necessària perspectiva, que sembla que avui no es valora per part de ningú; pensar que la opció violenta pugui ser possible, només ens situa en la fallida com a país, que arrossegaria molts dels drets, avui indiscutibles, que ens transportarien a un passat indesitjable.

Sembla evident que cada dia que passa les coses van a pitjor, amb tot el que això comporta per una societat cada cop més cansada d’un panorama que, independentment del posicionament personal de cadascú, ens transporta a un demà complicat des de totes les besants.

Certament el dia a dia de la situació política – judicial, és objecte de novetats vertiginoses que es succeeixen sense fre i que fan que el nostre anàlisi de la situació sigui permanentment canviant en funció d’unes o altres noves, amb tots els matisos que vulguem i, sobre tot, amb una càrrega de profunditat teledirigida en funció dels que donen les noticies i fan les seves valoracions.

El model polièdric sobre els que estem assentats, comporta, a més, conseqüències que masses vegades són difícils de valorar de manera objectiva, per tots els actors de primer nivell implicats, que segurament veuen limitada la seva capacitat de discernir en funció d’una «velocitat mediàtica» fora de la lògica mínima, i sobre tot de la taxació assenyada que mereixeria.

En qualsevol cas, el que és cert, és que, malgrat tot, l’espectable del que som també particeps, ens agradi o no, ha de tenir conseqüències possibles que comportin reconduir el tema per sí mateix, ara insostenible, si volem realment apostar pel seny en un futur, ara massa compromès en la negativitat.

A ningú se li pot escapar que les solucions potencials han de ser conscients que la divisió social és un fet, i que, per tant, serà necessari superar aquestes discrepàncies en funció de grans dosis de voluntat d’entesa per uns i altres; la realitat objectiva ens transporta a un fet evident, on ningú té tota la raó i que, per tant, es necessari saber trobar el que encara ens pot unir, si realment volem descobrir el desllorigador màgic que pugui plantejar un nou terreny de joc amb possibilitats mínimes de supervivència.

En tot cas, el que és evident és que no estaria de més valorar el que passa i pot passar, especialment per veure on ens condueix l’actual marc, i a ben segur que tots optaríem pel diàleg sense més retret, com a única solució viable davant el marc negatiu que es va consolidant per la inacció compartida per totes les parts.

La ràbia que algú pot justificar com a mostra d’impotència, no pot ser l’excusa per posar-nos en mans de determinades opcions, que poden veure la seva oportunitat de protagonisme, doncs caure en aquest parany ens col·locaria en l’opció de la imposició, ja sigui per part d’un com d’altres, encara que depenent del seu color puguin tenir més o menys suports; per tant, crec que ha arribat l’hora de la reflexió com punt de partida, cap a una meta que ha de poder reconduir un panorama difícil que no podem acceptar com habitual.