S’acosta Sant Jordi, així que toca parlar de llibres. M’ha dit l’amic Ramon, que no ompli cada dia aquesta columneta amb anècdotes personals. M’ha deixat anar: «Això ja ho fa el...», no es recordava del nom. No li he fet cas, perquè, si no parlo de mi, no sóc feliç. Ja sabeu que sóc un malastruc. Fa uns anys vaig pensar a escriure un llibre sobre la policia científica. És el que tenim els periodistes de successos, que se’ns dóna malament escriure sobre com conrear la col del Tibet, però sobre crims ho brodem. Vaig pensar en un títol: El CSI Español. Per documentar-me vaig trucar un periodista i escriptor de Madrid, Carlos Berbell. No el vaig localitzar mai, però vaig deixar l’encàrrec que estava escrivint i volia parlar amb ell. Un mes abans de sortir el llibre al mercat, van llençar CSI, casos reales españoles, de qui? Efectivament, Carlos Berbell.
Vaig pensar a escriure un llibre sobre seguretat al volant... Va aparèixer Com evitar accidents de trànsit, editat per Silva. Un dia vaig tenir la idea de posar sobre el paper el cas de Ramon Laso, condemnat per matar a la seva dona i un fill als vuitanta; i posteriorment a la seva parella i al seu cunyat als Pallaresos. Era redactor de successos quan van jutjar els dos primers casos i ho coneixia bé. Tot perfecte... fins que va aparèixer al mercat Sense cadàver, el llibre de Fàtima Llambric. Fa un any que escric una novel·la sobre l’hostal de Reus on vaig créixer. Jordi Cervera presenta d’aquí uns dies el seu best-seller: Gran hotel Reus Continental. Un amic m’ha proposat escriure una novel·la «a quatre mans». Li he dit que se’n vagin a la merda ell, la novel·la i les seves quatre mans.