Hi ha dies que em sento com Chencho, el nét de Pepe Isbert perdut en un mercat. La culpa és del futbol. No pel penal del Madrid o la mandritis del Barça (encara no he vist ningú cridant als entrenaments «floho, que zoih unoh floho», com li van fer a la Leticia). El que passa és que no m’agrada el futbol. Van intentar que m’hi aficionés portant-me al camp del Nàstic, però m’interessaven més les espectadores que els gols de Cunillera. No fa gaire em van convidar a la llotja del Barça, i allà estava jo, darrere de la banqueta jugant al Candy Crash com la presidenta del Circo Price -exterminadora de jubilats- mentre a cinc metres Messi xutava.
Fins i tot algun amic que em va veure per la tele em va enviar whatsapps estranyat: «Però què fas tu aquí? T’has perdut? Haha».
A mi que els del Reus Esportiu marxin a Riudoms no em preocupa. Escolta, que ahir vaig ser i també hi havia arbres, gent i cases. I fins i tot vaig poder respirar, hi havia aire! Quan passin els segles algú preguntarà l’equip es va fundar a la capital del Baix Camp o a Riudoms. Algú contestarà: «Al mateix lloc on va néixer Gaudí ...» i ja hi serem.
Al ventre de la teva mare, els cromosomes decideixen en algun moment si has de ser home o dona, si has de ser d’esquerra, de dretes o del PSOE. Però n’hi ha d’haver d’altres que s’encarreguin de definir que siguis un ratolí de biblioteca o una rata del futbol, com Mourinho. A mi em van assignar el de fer riure la gent. Ho dic baixet perquè l’últim que va fer un acudit el van empresonar per odi. Abans també hi havia un gen que decidia si havies de ser polític o jutge, però s’ha extingit.