Sempre m’ha fet gràcia fer coses de ric sent pobre. Això només ho pots fer si ets el xofer d’un ministre, atracador de bancs o periodista. Anava a dir polític, però només li passa al Casado, que no arriba a final de mes pels viatges a Harvard. Els periodistes van amb el Papa, «M punto» o el Barça en el seu avió. Dormen en bons hotels i, un cop acabada la crònica, tornen a les seves anodines vides de pobre.
De vegades, no he pogut pagar el lloguer i, en canvi, podia sopar al costat de Henry Kissinger a Washington. Ara m’entenen, oi? M’identifico amb Wolfovizt, president del Banc Mundial, qui, en treure’s les sabates, per entrar en una mesquita d’Ankara tenia més tomàquets que la huerta murciana. Quin crac!
Aquesta barreja de rates en zona de rics porta a situacions estranyes, com el que em va passar en un avió amb destinació a Vigo. Em vaig distreure en una botigueta de l’aeroport i vaig arribar pels pèls a l’embarcament. Va ser entrar a l’avió i el president del Barça, Rosell, em va cridar pel meu nom. Jo, periodista d’un mitjà modest amb un amo poc modest, em vaig quedar de pedra davant d’aquell: «Home, el Peñalver!». A mesura que avançava pel passadís, tothom em saludava: «Què tal Peñalver?», «Hola, Peñalver». Vaig estar donant-li voltes i voltes una bona estona per entendre com era que l’equip tècnic culer em coneixia. Si no m’agrada el futbol! A l’avió anava assegut al costat d’un fisio i, al final, no me’n vaig poder estar de preguntar-li de què em coneixien: «Tu mateix... S’han passat vint minuts cridant per megafonia: Último aviso para el pasajero Moisès Peñalver».