El 155 versus quin diàleg?

L’independentisme ha demostrat ser magnífic generant expectatives, però molt mediocre elaborant discursos creïbles. Alguna cosa encara ens unifica a tots. Està clar que la resposta toixarruda i implacable de Madrid, no és la manera més gran de guanyar-se els cors i les ment dels catalans o el suport dels europeus. El govern espanyol ha tractat l’afer del separatisme català sistemàticament amb imprudència i mà dura i amb el desig aparent d’empitjorar una situació, que per si mateixa ja és complicada.

PSOE i PSC tenen interessos objectius electorals diferents, per tant els seus discursos són moltes vegades divergents. El PSOE està obsessionat que «l’esquerra no pot alinear-se amb els separatistes». A més es dóna la circumstància que amb el bipartidisme desaparegut en les darreres eleccions, tenim un problema de governabilitat, que ens impedeix resoldre totes les dificultats. PP i PSOE estan bloquejats, pensen més en els vots de les properes eleccions que en polítiques que solucionen els afers quotidians. L’Estat té molts problemes –la necessitat de la reintegració constitucional de Catalunya i la reconciliació social, entre altres– que es podrien resoldre amb una gran coalició, però el PP i el PSOE, que podrien impulsar solucions efectives mitjançant pactes d’Estat, estan sota el 155 i la competència electoral del postbipartidisme.

El problema català hi ha qui diu que no és de diàleg ni de consens, sinó que és un problema de poder. Això és evident, l’Estat vol demostrar que és Ell qui mana. Segueixen havent encara massa blancs i negres irreconciliables que les eleccions de desembre, lluny de difuminar, es van encarregar de remarcar encara més. I, malgrat tot, només des de la política pot albirar-se una solució perquè si del que es tracta és de buscar matisos, d’això la justícia en sap ben poc.

El procés ha mort. Com les expectatives van ser moltes, el dol que acompanya al seu funeral serà llarg i convulsiu. El temps de l’èpica de voler fabricar la història s’ha acabat; ara toca la tasca prosaica de governar i conviure pacíficament. Una convivència amb dos grans objectius: 1. Cosir/cicatritzar les ferides del teixit social i polític intern provocades pel procés i 2. El diàleg i l’acord intern sobre dues qüestions prioritàries, el bon govern i la negociació amb l’Estat.

La separació de poders està qüestionada i és feble –com tantes vegades s’ha acreditat– a més està consolidant un autèntic «encreuament de poders». Des de la legalitat i en un estat de dret cap idea política pot ser destruïda o aniquilada. I menys aquella que és avalada per dos milions de ciutadans que assisteixen perplexos al degoteig insofrible d’entrades a la presó dels seus representants polítics. Ni ells ni d’altres no necessàriament independentistes entenen que sobre els qui encara hauria de pesar la presumpció d’innocència, els caigui un empresonament preventiu a partir del discutit auto del jutge. Tot plegat és molt difícil de resoldre. Molt. S’ha arribat massa juny. Serà complicat tornar a la normalitat amb polítics empresonats o fora del país.

La reforma constitucional és la solució a la crisi territorial. A priori, res pot quedar fora del diàleg. Ni tan sols la possibilitat d’un referèndum legal. Una sentència recent del Tribunal Constitucional ha assenyalat que el debat sobre la independència cap a la Constitució. L’única exigència és que es porti pels conductes legals. Però aquesta qüestió ha d’esperar el moment en el qual la majoria significativa de catalans doni suport a partits que portin en el seu programa aquesta opció.