Jo era un paio normal amb un DNI amb cognoms. Sabia que algun dia passaria, però ja és una realitat: ara sóc el de l’articlet divertit a la contra del Diari Més. He perdut la identitat. M’han reduït a 1.595 caràcters en paper. Ja ningú s’adreça a mi sense parlar-me d’aquest quadret amb lletres i no m’estranyaria que a la meva esquela hi digués: «S’ha mort el Manaments». Ja m’he imaginat al cole: «Mira, són els fills del Manaments» i al director de La Caixa trucant: «Manaments, estàs en números vermells». Això últim era una indirecta a l’editor, una bellíssima persona, però garrepa que no t’ho pots imaginar.
Ahir vaig anar a un curs sobre com parlar en públic al Col·legi de Periodistes. L’impartia Josep Maria Brugués, un guru conegut per haver portat la comunicació de PortAventura. Veuen? A ell, no li diuen «l’Estampida». Ha estat un curs extraordinari, tot i que els que em coneixen pensaran que m’escau més el de «com callar en públic». En una pausa vam anar a fer un cafè amb els companys i ja va sorgir la frase: «En el teu article hauries de parlar d’això... o d’allò», «has de treure a Pepito al teu article». En acabar, tocava dinar de presentació de les novetats editorials de Cossetània. Un àpat envoltat de genis del periodisme... parlant de l’articlet.
Ja ens passa als que expliquem històries: als monologuistes... «Ei! D’això n’has de fer un monòleg»; als escriptors... «Buf, jo tinc una vida que m’hauries de fer un llibre». Mireu: Tinc un amic ginecòleg i no li demano que em porti un c... Tampoc li demano a un amic rector que em regali un Màster. Ep, espera un momeeent...