La meva vida laboral és la llista d’epígrafs d’Hisenda, hi són tots. Una de les meves activitats preferides va ser la de fer d’inspector gastronòmic per la Guia Gourmetour. Arribaves a un restaurant, menjaves d’incògnit, pagaves i després els posaves a parir. 1. Era divertit. 2. Em vaig convertir en un paio gras.
Farà uns quinze anys, un advocat anomenat Paco Zapater, a qui pocs coneixen a Tarragona, em va aconsellar visitar tres restaurants per prendre bona nota de com treballaven als fogons. Un d’ells va ser Les Moles, a Ulldecona. El primer que vaig pensar va ser: «Coi, si el posen més lluny, l’obren a Marràquei». El segon que em va passar pel cap, ja a la porta, és que el Jeroni Castell –l’amo i xef– havia adoctrinat a Paco perquè allò no tenia pinta de ser el Bulli, la veritat.
Però, com sempre, em vaig equivocar. I molt. Aquella antiga caseta d’una pedrera d’Ulldecona era la casa d’un artista o la de l’amo de Caixabank, perquè també hauran pagat un assortiment variat de crèdits, com tothom. Ara, també és casa meva. Com algú critiqui Les Moles, el capo a baixa temperatura. Un dia li vaig dir a Castell que ell aconseguiria una Estrella Michelin i jo em forraria amb una novel·la. Cadascú, el seu. Ell va obtenir el prestigiós guardó i jo encara no he escrit la meva novel·la. Però no només això. El cabrit (una de les especialitats de la casa) va i escriu un llibre, i no per una editorial d’un carreró d’Alcanar, no. A Planeta! El llibre es titula Cocina y Territorio. Com, a més d’aconseguir l’Estrella, es faci milionari amb el llibre, em penjo del garrofer que té a la porta.