A mesura que s’acosta Sant Jordi apareixen, com mosques, els amics que et pregunten «On signaràs llibres?» Si contestes que no firmes, diuen «Ah», abaixen el cap i posen un somriure fals. Pots sentir el seu cervell sense que moguin els llavis: «Ets un merda!» Els falta poc per treure un euro de la butxaca i allargar la mà dient allò de «tingui, bon home».
Una mica fart d’això, fa uns anys se’m va acudir trucar el Jordi Ferré, un dels meus editors, per demanar-li signar llibres a Barcelona. Així que em van preparar una paradeta a la Rambla de Catalunya, on em vaig florir davant d’una pila de llibres i un foli amb el meu nom escrit amb retolador.
No hi ha millor cura d’humilitat si et creus Pérez Reverte.
Va passar una hora, dues, tres... Ningú es va acostar. Era tot un ritual, primer miraven el llibre i, tres segons després, aixecaven la papada i et miraven a la cara. Si no ets famós, adéu. A més, el teu llibre es titula Putas a la fuerza, un exèrcit de senyores et miren amb cara de fàstic, com si fossis Montoro. Cinc minuts abans de plegar, un senyor em va demanar que li dediqués un llibre. Jo crec que devia ser un cec.
Tampoc era el meu pare, graciosos. Dies després, la meva cara va començar a transformar-se en la d’un adolescent i van aparèixer unes erupcions que recordaven el xarampió. La dermatòloga em va preguntar: «Ha passat moltes hores al sol?». Efectivament, vaig agafar una cosa que li diuen dermatitis. A més, havia deixat el cotxe a càrrega i descàrrega, i me’l guardava un agent de la urbana amb la llibreta a la mà. No li vaig pegar de miracle quan em va preguntar: «Vol firmar la denúncia?».