Als Quatre Vents
Maig del 68: llums i ombres
Arquebisbe de Tarragona
Som a prop de complir els 50 anys d’una revolució cultural que va marcar un abans i un després en molts comportaments socials. El Maig del 68 va esclatar en els camps universitaris de Nanterre i la Sorbona quan grups d’estudiants es van rebel·lar contra el món en què vivien.
Sota el lideratge primer de Daniel Cohn Bendit, un estudiant alemany, i d’altres dotats per a l’agitació, van prendre com a referència intel·lectuals com Sartre i Marcuse, i com a models polítics Fidel, Mao, Trotski, Ho Chi Minh... i es van enfrontar al poder establert fent vagues i barricades.
A França, centre neuràlgic, van abundar eslògans que es van fer famosos, com «Prohibit prohibir» o «Sigueu realistes, demaneu l’impossible». No eren disturbis sense més, sinó propostes de canvi. Els joves, als quals es van unir molts obrers, no sabien ben bé què volien, però sí el que no volien. Van entrar en crisi valors que es consideraven caducs. És positiu treure les fulles seques d’un arbre, però amb elles també van caure flors i fruits. Es va posar en qüestió l’autoritat dels pares sobre els fills, dels professors sobre els alumnes, la relació entre el sexe i l’amor.
A l’Església va coincidir amb la crisi del postconcili, va estimular el relativisme, va afavorir les crítiques més dures contra l’encíclica de Pau VI Humanæ vitæ, promulgada aquell mateix any, que vinculava la relació sexual amb l’obertura a la vida, i va aguditzar la crisi d’alguns sagraments. Al costat d’això, va permetre coses positives, com apreciar la importància d’escoltar els joves, el valor de la sinceritat, la denúncia contra la hipocresia social i el sorgiment de carismes en l’Església amb projecció de futur.
Estic pensant en la Comunitat de Sant Egidi, una associació de fidels fundada per Andrea Riccardi, nascuda l’any 68 al barri romà del Trastevere. Avui, els seus prop de 60.000 membres estan dispersos a setanta països. El primer treball comunitari és la pregària i la lectura de la Sagrada Escriptura; després la comunicació de l’Evangeli i, especialment, el servei als pobres allà on hi hagi una petita comunitat activa, i el servei a la pau en el món.
També dono gràcies pel Camí Neocatecumenal, iniciat per Kiko Argüello juntament amb Carmen Hernández, arribat a Roma el 1968. L’acollida sense reserves de l’encíclica profètica de Pau VI per part de les famílies del Camí ha estat un autèntic testimoniatge per a tota l’Església que continua donant fruits a tots els països.