Recerca, investigació, innovació, 155 i la república

En el context actual, dir que el 155 ha afectat greument la investigació i el desenvolupament de projectes de recerca en universitats i empreses és fàcil. La seva presència es nota en l’increment de burocràcia i en l’endarreriment de convocatòries i resolucions de finançament. Això no obstant, fugiríem de la realitat si no veiéssim que el 155 és un estrip en uns pantalons apedaçats plens de forats.

El 155 ha obligat a la presentació de memòries, escrits i documentacions en castellà en convocatòries on no era obligat, davant de l’amenaça de perdre finançament i beques. La situació no només ha afectat empreses o grups de recerca, sinó a un gran conjunt de persones que tenen el seu futur, els seus plans formatius o laborals penjats d’un fil a causa d’un document al qual no estaven obligats (segons les bases de presentació). El problema més greu és que no permeten que aquests documents siguin traduïts (ni amb còpies jurades), dificultant poder aconseguir documents originals en castellà en els terminis demanats.

Aquesta burocràcia és més pronunciada a les universitats, on molts acords han d’estar signats pel rector o vicerectors i normalment se signen en determinades dates. Per tant, molts d’aquests acords es perdran, implicant la pèrdua d’opcions de finançament i d’atraure talent, per culpa haver de crear un nou document en un altre llengua, quan ja existia en una llengua oficial.

L’afectació del 155 ha tingut no només implicacions en la recerca i la investigació catalanes sinó que també ha tingut repercussions a tot l’Estat. L’aplicació del 155 ha endarrerit convocatòries, ha paralitzat projectes i resolucions tant catalanes com espanyoles. La no aprovació dels pressupostos per Madrid ha provocat un trastocament del calendari de recerca a tot l’Estat: Empreses que estan esperant finançament, estudiants esperant beques, grups de recerca esperant resolucions, són les causes d’un 155 aplicat pel broc gros.

Això és la primera vegada que passa? No, no és la primera ni serà l’última que passa i passarà. Aquest escrit no seria complet si no veiem el context, el 155 és una altra pedra a la sabata.

La investigació i desenvolupament són uns cotxes a on tothom vol pujar en campanya electoral perquè llueix i queda molt bé davant l’electorat. Els anuncis d’increments en els pressupostos en investigació, si s’acaben produint, acostumen a ser escandalosos en percentatges però són canvis ridículs de forma nominal perquè la partida dedicada sempre ha estat molt escassa o perquè s’ha retallat tant, que un increment percentual alt encara ens posa per sota del finançament abans de la crisi.

Un dels problemes reals de la investigació del nostre país resideix a jugar segons les regles de joc espanyoles on els treballadors de la universitat són funcionaris o precaris. On el lloc no l’aconsegueix el que val més, sinó el que ha aguantat amb un sou precari durant més anys. Un sistema que crea vides laborals excessivament especialitzades durant tants anys que acaben quedant fora del mercat laboral, sense opcions a integrar-se i amb moltes dificultats de conciliar una vida familiar normal. Aquest talent es veurà obligat a marxar (per segona o tercera vegada) a l’estranger en cerca d’una carrera acadèmica en un altre país.

El sistema de funcionariat a les universitats fa que, tot i que hi ha gent molt preparada i molt productiva, també trobem moltes persones que no fan recerca i només dediquen el seu temps a tasques educatives o administratives. No és incorrecte que hi hagi gent que no es vulguin dedicar a la recerca, però la realitat és que en perdre una plaça de recerca aquesta resta competitivitat a un departament, facultat o universitat. El bloqueig d’aquesta plaça no permet l’evolució ni transformació d’un investigador competent ni d’un departament concret. El sistema universitari actual no permet l’entrada ni l’estabilització de talent, creant un coll d’ampolla que impedeix el creixement de la recerca a les nostres universitats.

Un dels altres problemes reals, és que l’estat Espanyol té el tros de pastís important del pressupost d’investigació i decideix què s’ha d’investigar i com s’ha d’investigar, limitant les possibilitats de diferenciació i de potenciació de projectes de país entre empreses i universitats.

La falta de ponts i programes que permetin unir de forma real les empreses i els grups de recerca és una de les mancances més grans del sistema de finançament actual, dificultant la transferència de coneixement dels grups de recerca a les empreses.

El sistema actual d’avaluació estatal prioritza publicar en una revista científica en lloc de formar part d’una patent, perquè la primera es veu com un resultat als seus esforços de recerca i el segon no té la suficient visibilitat, dificultant una relació sincera entre grups de recerca i empreses.

Fins que resoldre els problemes de petites i mitjanes empreses no sigui igualment valorat que publicar recerca bàsica, la distancia entre les empreses i els grups de recerca seran massa gran per poder transferir coneixement de forma efectiva.

Catalunya ha estat sempre el motor de recerca i desenvolupament de l’Estat i una de les innovadores d’Europa. La falta de finançament no ha estat impediment per captar talent i tenir líders en diferents àrees de coneixement. Catalunya ha sabut jugar la partida amb les regles de joc espanyoles i ha creat centres de recerca líders, vinculats amb les universitats però independents, amb alta (i de vegades excessiva) competitivitat, mirant de fit a fit als instituts més prestigiosos d’Europa.

Aquests centres funcionen de forma independent fent que els científics contractats no siguin funcionaris d’inici, però sí que tinguin la llibertat, les eines i les ajudes necessàries per crear i portar a terme les seves idees, creant un nivell de competitivitat que els permet ser líders en els seus sectors.

La formació de la República ha de permetre avançar cap a un camí on permetre l’explosió del talent que tenim. Hi ha massa talent que ha hagut de marxar o que està precaritzat. La República ha de permetre revolucionar les universitats, permetre que la transferència de coneixement a les empreses siguin reals.

El desplegament de la República s’ha d’entendre com una estratègia de país, per poder decidir com volen invertir els diners i a on, quin sistema universitari volem, on han d’anar els pressupostos de recerca i permetre una interacció real entre l’acadèmia i la indústria. La República ens ha de permetre decidir quin país volem ser en el futur i en quina àrea volem ser líders en el món.