Actuació en perjudici propi

En les darreres setmanes sembla que la nostra classe política estigui rodejada per un entorn que la situa en una actuació permanent, on totes les seves accions son en perjudici propi. Així, en el tema de la Comunitat de Madrid, tot indica que «l’autolesió» és un fet fora de dubte que col·loca a la primera opció política d’Espanya en un marc inintel·ligible, fins i tot pels seus votants més implicats.

També l’exemple de Catalunya on la majoria parlamentària sobiranista és incapaç d’acabar amb el «155» confosa en una discussió de legitimitats on tots tenen raons parcials, però, en cap cas, son capaços d’arribar a síntesis necessària. Pel que fa a l’opció socialista, amb un multidiscurs difícil de comprendre pels seus militants de tota la vida, que es troben confosos davant una estratègia que sembla que no té com objectiu final la conquesta del govern; així mateix, la nova marca de l’esquerra amb discussions internes, de tot tipus, es troba sota aquesta confrontació interior que fa que el seu discurs sigui cada cop més difícil d’entendre pels seus potencials electors; sense oblidar a l’opció suposadament centrista «cítrica» que en el seu afany per conquerir el suport electoral amb la màxima urgència, deixa de costat la necessitat d’enviar missatges fruit del seny conformant-se en una actuació a curt termini amb respostes poc meditades per temes vitals pel nostre futur.

És a dir, els nostres dirigents, independentment del seu color, han optat per una dinàmica molt difícil de ser compresa per la ciutadania que, en tot cas, a cada un d’ells enquadra en uns missatges ideològics i pràctics que avui son posats en dubte permanent; ja sé que tot això és producte del propi moment d’incertesa que tenim però, indubtablement, seguir en aquesta línia només ens assegura tornar a l’abstencionisme com resposta a una incapacitat evident de liderar una societat que el que vol són solucions il·lusionants i, a vegades a prop de la utopia, per seguir avançant.

Segurament quan tornin a ser properes les consultes electorals, les coses tornaran a reconduir-se i la gran majoria «concretarà» la seva proposta electoral, però la realitat actual es que som immersos en una disbauxa absoluta i una efervescència difícil de entendre, en totes les vessants.

No podem oblidar en aquest marc vigent el pes dels mitjans, que també «juguen» la seva capacitat d’influència, al meu entendre cada cop més condicionada pel que coneixem com «la xarxa», però que volen convertir-se en suposats líders d’opinió amb temptacions de substitució dels propis líders partidistes que, en tot cas, sigui quina sigui, son conseqüència de la pròpia societat.

Esperem que el propers mesos suposin la reconducció del moment actual cap a camins transitables, especialment en el sentit de buscar conclusions en positiu. Continuar per la línia d’autosuïcidi, on sembla estem instal·lats des de fa massa temps, només serà garantia de deteriorament en tots els sentits.