El poder judicial despullat

La sentència de l’Audiència Provincial de Navarra sobre la violació col•lectiva d’una jove de 18 anys per part d’un grup d’homes que s’autoanomenen «La Manada» ha posat la justícia espanyola davant del mirall. Una estructura de poder que ha respost airada, sentint-se atacada, perquè amplíssims sectors de l’opinió pública han mostrat la seva indignació per una sentència. És normal que la judicatura s’enfadi perquè mai abans havien sentit tal reacció pública. I mira que les havien fet grosses!

Podríem repassar alguns comportaments sonats, incomprensibles a ulls de qualsevol persona amb una mica de sentit comú, i veure com en comptes de condicionar les respectives carreres judicials les impulsen.

Així a l’atzar podríem mirar a Maria Concepción Espejel, presidenta de la Sala Penal de l’Audiència Nacional i jutgessa dels nois d’Altsasu. El cas va d’uns guàrdia civils que diuen haver estat agredits i aquesta suposada agressió es tipifica com a terrorisme. El fet que la magistrada estigui casada amb un guàrdia civil i que aquest cos policial li hagués atorgat la medalla al Orden del Mérito de la Guardia Civil no es suficient motiu perquè l’Audiència Nacional acceptés la recusació demanada per la família dels acusats. A qualsevol país seriós, amb una justícia que garantís els drets dels acusats, s’hagués nomenat un altre jutge per evitar qualsevol sospita de parcialitat. Però està clar que per l’estat espanyol per sobre dels drets dels acusats hi ha el dret de l’estat a defendre’s i ho fa atacant als suposats enemics, ara bascos ara catalans.

La mateixa jutgessa és acusada d’haver protegit a l’inspector de la Brigada Político Social Antonio González Pacheco, anomenat Billy el Niño, reconegut torturador durant el franquisme. Espejel va negar l’extradició sol·licitada per la jutgessa argentina Servini amb uns arguments que són tan vomitius com els apareguts a la sentència de Pamplona, jutgin vostès mateixos: «No todo delito de tortura es, per se, delito de lesa humanidad, porque tales delitos conllevan necesariamente como presupuesto inexcusable que los mismos se cometan como parte de un ataque generalizado o sistemático contra una población civil, lo que no se aprecia en el caso». Déu ni do! I s’estranya el poder judicial que les seves sentències es critiquin obertament.

En aquest cas el ministre Rafael Català va donar suport a la jutgessa Espejel – es veu que aquesta no té problemes- i també ho va fer el diputat del PSOE José Ignacio Sánchez Amor, amb aquest termes: «En una democracia, los verdugos también tienen derechos, nosotros se los hemos dado». Tot tendresa, malgrat la incomprensió dels familiars de les víctimes del torturador.

No és una tria molt sofisticada. Podem trobar més comportaments impropis d’una democràcia en representants de la judicatura. Com més amunt al òrgans de poder judicial, més jutges trobem amb un marc de pensament allunyat dels valors democràtics.

Dintre de tots els mals, que en són molts, potser la sentència de La Manada ha tingut el valor de ser l’espurna que ha fet saltar la indignació popular.