Als Quatre Vents
El cardenal Vidal i Barraquer
Arquebisbe de Tarragona
L’Abadia de Montserrat ha publicat recentment una edició molt acurada i amb anotacions de la biografia que va fer Mn. Ramon Muntanyola del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer.
Com és sabut, comprèn la vida de l’il·lustre eclesiàstic des del seu naixement a Cambrils, l’any 1868, fins que va morir a l’exili suís. El popular prelat, que va presidir l’Església de Tarragona en anys molt difícils, va morir a Friburg el 13 de setembre de 1943. Les seves restes mortals van descansar en el convent dels cartoixans a La Valsainte.
Evoco avui la seva memòria perquè fa justament quaranta anys del retorn a Tarragona d’aquells restes mortals, complint-se així la seva voluntat. La devolució a la seva terra es va iniciar, per part de l’arquebisbe de feliç memòria Josep Pont i Gol, el 13 de maig de 1978 a la cartoixa suïssa. Van arribar a Cambrils el dia 15 al matí, on va ser celebrada una missa enmig de l’emoció dels seus conciutadans, i a la tarda del mateix dia va ser sepultat a la Catedral de Tarragona, a la cripta de l’altar de Sant Fructuós, tal com ell ho havia desitjat.
En concret Vidal i Barraquer va escriure en el seu testament, redactat durant una estada al Vaticà l’any 1939: «Si moro a l’exili vull que les meves restes mortals siguin traslladades a Tarragona i enterrades a la capella de Sant Fructuós o a la del Santíssim Sagrament de la Catedral, juntament amb les que s’hagin trobat del mai oblidat bisbe auxiliar, l’estimat doctor Borràs.»
En ocasió dels quaranta anys d’aquesta recepció del Cardenal de la Pau, com se l’ha anomenat, penso que la seva figura és un important referent per a l’Església de Tarragona en totes les circumstàncies, també en les actuals.
Va ser un home de profunda espiritualitat, contrari sempre a qualsevol violència i desitjós d’establir relacions també amb els qui en temps radicals propugnaven una política laïcista plena de prejudicis envers l’Església. Respectar les autoritats legítimes, durant la dictadura de Primo de Rivera i de la República, no li va impedir dirigir-se a elles quan era necessari defensar els drets dels catòlics i la personalitat de Catalunya.
En molts aspectes va ser un avançat del Concili Vaticà II, però va conjugar la seva visió crítica amb una obediència rendida als papes Pius XI i Pius XII, amb qui havia travat una veritable amistat personal. Per fi, va ser exemple d’humilitat i senzillesa, les virtuts evangèliques que Jesucrist va reclamar als seus deixebles.