El Parlament de Catalunya és molt solemne, arquitectònicament bonic i, sobretot, avorrit. Perdó, hi ha una excepció: quan Juanito Valderrama i Dolores Abril es tiren els totxos al cap. Però això passa poc... de moment. Les llargues intervencions sobre la transversalitat, les lliçons de costura i les repeticions eternes de les postures m’avorreixen. No és d’estranyar veient el bucle en què hem entrat els catalans ... O ens han fet entrar.
Si avui anem cap a les eleccions, tornaran a votar els mateixos el mateix. Guanyaran-guanyarem els mateixos i es tornarà a proposar presidents que no seran acceptats. I, com diria Hawking, fins a l’infinit. Ja sabeu que, de política, no en tinc ni punyetera idea, així que no em feu cas. A veure si algun dia em diuen que vaig adoctrinar des de la banal ximpleria d’aquest article.
Doncs, jo proposo que el Parlament incorpori certs elements que li donin una mica de vidilla. A l’estil dels cinemes de la República, que entre peli i peli de la sessió doble s’oferia un espectacle de varietés. He dit República? Ui, ui, ui.
És a dir, després d’un d’aquests rotllos interminables de queixes de la nostra Dolores Abril hauria de sortir un cor rociero i un grup de ball de sevillanes. Entre la intervenció d’Herman Munster i el pesat de Carrizosa hauria d’actuar el Miquel Iceta cantant per Queen i donant més voltes que el carter del Puigdemont. Girauta ens podria tocar la guitarra, ja que, de vegades, ens toca les maraques.
Espero que quan, per descart, jo sigui candidat a president, no llegeixin aquest article per anul·lar la meva candidatura.