Anglès fet a mida: el cas d'Hiroshima

Poca gent pot discutir el fet que saber expressar-se correctament en anglès, i, per descomptat, en altres llengües estrangeres és, avui dia, un factor important en l’ocupabilitat futura dels nostres estudiants. El parlament de Catalunya ha aprovat, recentment, la moratòria sobre l’exigència general del nivell B2 promoguda des de la Generalitat. Sembla ser, doncs, que les universitats tornen a tenir la paraula pel que fa al nivell d’anglès que han de tenir els estudiants a l’hora de graduar-se.

El problema, però, d’exigir el mateix nivell d’anglès per a tots els estudiants de la URV és que s’utilitza la mateixa regla per a mesurar realitats molt diferents. I això és injust. Per exemple, exigir un B2 a un estudiant del grau d’anglès és absurd, ja que el nivell de sortida amb el grau acabat hauria de ser, al menys, de C1, o, fins i tot, de C2. El B2 pot semblar un bon nivell per a un estudiant de les altres filologies, ja que la seva elecció de grau implica una certa sensibilitat amb les llengües en general, o per als estudiants de Turisme, ja que la indústria dóna aquest nivell per fet. Però, en canvi, per alguns estudiants d’enginyeria, per exemple, que poden entrar a la URV amb un nivell d’A1, un B1 els pot representar una muntanya.

La Universitat d’Hiroshima (Japó), un partner de la URV en una xarxa internacional, ha trobat una solució intel·ligent al problema, que hauríem d’estudiar. La UH reconeix, d’entrada, els diferents nivells dels estudiants, i els aplica a tots una prova de nivell en començar els estudis universitaris. Després, tenint en compte el nivell de cadascú, i el nivell mitjà de cada facultat o escola, formula un pla personal per a cada estudiant, que surt a la mateixa pàgina que el seu expedient acadèmic. Aquest pla mostra el nivell d’entrada de l’estudiant, i el nivell de sortida que haurà d’acreditar si es vol graduar. A més, indica uns nivells intermedis, al final de cada any acadèmic de la carrera, ens el què hauria d’anar progressant satisfactòriament cap al nivell final. L’estudiant té accés, quan ell o ella ho desitja, a unes proves de nivell dins de la xarxa de la universitat, fins a dues vegades per any acadèmic, per tal de comprovar el seu progrés. Els resultats queden registrats i, finalment, serviran com a mostra del nivell assolit. Seria possible utilitzar aquest sistema a la URV? Jo crec que sí.

A més, si la URV exigeix un nivell d’anglès als estudiants, també ha d’ajudar-los a complir amb aquest requisit. És cert que en aquests moments, la URV ofereix suport a través de les classes de conversa als CRAIs i al Servei Lingüístic, però amb l’accés a materials docents via Internet, es podria ampliar aquest suport, que també seria disponible per al PAS i PDI.

La URV fa un favor als estudiants exigint-los un cert nivell d’anglès, o d’una altra llengua estrangera, a l’hora de graduar-se, perquè és un requisit primordial per accedir al món laboral i augmentar les seves possibilitats de trobar feina. Un pla personalitzat, seguint el model japonès d’Hiroshima, serà també d’una gran ajuda per a l’estudiant a l’hora de planificar el seu progrés cap a una meta que li és assequible i realista. I això serà un factor clau per a motivar-lo a assolir aquest repte de les llengües que és tan important.