Cervantes mai va somiar que el Quixot es convertiria en Sancho Panza i que el fidel escuder seria qui cavalcaria sobre Rocinante. Això ha passat amb el Lluis Milián i un servidor. Fa 30 anys, jo era el primet acompanyat d’un grassonet amb una bossa de fotògraf. Ara ell és capaç de córrer una marató i jo sóc Chicote. Dir que és com el meu germà no és cap novetat, perquè deu mil tarragonins diran «i meu». Però, segur que vostès no han viscut aventures com les nostres. Vaig compartir amb ell situacions esgarrifoses, com trucar a la porta d’uns pares que encara no sabien que al seu fill l’havien assassinat. O quan vam córrer per ser els primers a arribar a aquell volcà d’Enpetrol mentre tots fugien. Cobrint la Volta Ciclista al Montsià vam dinar a un local on el comensal del costat treia un boli Bic fos de dins la sopa. Volíem deixar els plats, però el propietari va dir que allà no es tornava cap plat a la cuina. Així que vam guardar el llom amb patates a la bossa i vam sortir a corre-cuita.
Jo li dic «el tío prisas», perquè sempre arriba aviat... I jo tard. Això de l’oncle és perquè té una extensa família, que l’adora. Em recorda López Vázquez a La Gran Família, repartint pastissos i regals entre els nebots. Ahir donava un discurs a Barcelona, amb corbata, impecable. Em vaig recordar d’aquell noi amb xancletes i els cabells estil afro que havia conegut. Em vaig mirar la panxa, la camisa desarreglada i el pantaló caigut i ja només em falta agafar quatre càmeres i que em posin els cabells com el Tom Jones. Per al Lluís, només hi ha un qualificatiu de dues lletres: bo. «Luisiyo, disfruta de tu nueva vida». Weee.