L'oferta de l'Estat

Ni parlar-ne de negociacions. No cal que les esperem: el govern del Partit Popular no té gens d’interès a connectar amb els governants electes de Catalunya. Ni per a diàlegs ni per a res. Tampoc tenen cap oferta per als catalans.

O pot ser que els concerts de bandes militars al Metropol o exhibicions d’avions militars i paracaigudistes siguin el que poden oferir. A Tarragona fa ja molts anys que no hi ha guarnició, després de segles que la «plaça» n’era una de fortificada, del que encara queden abundants restes. No em refereixo a les muralles romanes sinó als bastions i baluards que envoltaven la ciutat, reduïda al que ara és la Part Alta. O els imponents castells desapareguts de la Reina, on ara està la Tàrraco Arena o del Patriarca a la plaça dels Cabrits.

L’últim «bastió» militar fou el campament de Mas d’Enric, ocupat ara pel presidi, després que les abandonades casernes de la carretera del Pont d’Armentera esdevinguessin universitat. No tornarem això enrere. L’escassa presència militar és purament administrativa, puix que ni el CNI te seu coneguda pels seus efectius. Això em recorda el que deia Clemenceau que la intel·ligència militar era a la intel·ligència, el que la música militar a la música. Tot i que els espectadors del Metropol igual opinen al contrari.

No veig als militars espanyol gaire ocupats de l’actual desastre de les relacions polítiques al país. A banda d’alguns estirabots ocasionals, adreçats a un públic cavernari i madrileny, si parles amb els estaments pensants, com els oficials d’Estat Major, el relat és que la política no és cosa d’ells. Els que han tingut l’oportunitat d’estar i treballar a Brussel·les o a Ramsted, o fins i tot a Bòsnia, ho tenen més clar. Aclaparadorament silenciosa va ser la resposta a la tragèdia del 17 d’agost, quan aquella tarda la Soraya cridava agitant uns papers pels passadissos de la Moncloa. «¡Ya está, ya está. Mandamos al ejército!». Doncs va ser que no. A França ja havien tret l’Armèe als carrers pel terrorisme jihadista i allí tenen el problema de les «banlieues» mal aclarit. Doncs ja estan penedits perquè resulta molt car en dietes i complements d’activitat, etc. I poc efectiu.

Tot havent-hi molta violència, l’exèrcit mai va ser utilitzat al País Basc als anys de plom. Ni abans ni després de l’adhesió a l’OTAN. Doncs aquí tampoc. Esperem.

O sia que concerts i exhibicions aèries no tenen més objectiu que fer contents als falangistes i quatre eixelebrats antidemòcrates. I que vagin amb compte que no tingui, al contrari, un efecte negatiu. Perquè, hom es pregunta: per cada actuació repressiva, cada prohibició, cada rebuig a nomenaments, cada empresonament, destitució o impediment; cada llei obstaculitzada, ¿es generen més unionistes, o a l’inrevés, més indepes?

Que s’ho facin mirar. Aquí el record d’altres èpoques militars es resumeix, en llatí, a: Donec perficiam.