M’explica un amic que, a l’edifici on viu, tenen un merder muntat que no hi ha qui l’arregli. Resulta que volen posar un ascensor des que l’autobús de Reus s’agafava al bar Taurino, però el president de l’escala, un paio que mai soluciona res, sempre guanya la votació. Com que ell viu al baix, no li interessa posar-lo. El meu amic, que viu al cinquè pis, està més fotut que un torero a Moscou i diu que, qualsevol dia, patirà un infart pujant les escales. La del quart és una noia molt maca que sempre ha volgut ser presidenta, però com el pis no està al seu nom, no pot ser-ho. Mentrestant, protesta contínuament i demana que es canviï d’administrador de finques, però el dia de la votació sempre té molta feina i no pot venir.
El del tercer diu que ell és un home molt digne i que respectarà el que digui la majoria, que és demòcrata. El del segon és més partidari de fer cassolades durant la reunió de veïns. Ningú li parla perquè tots pensen que el que vol és pagar-se el seu propi ascensor per l’exterior de l’edifici i passar de tots. El que passa és que el seu projecte afectaria els edificis del costat i, per tant, vol que es pacti una consulta popular on voti tot el barri, no només la gent de la finca. El del primer es va afartar de no solucionar res i se’n va anar a l’estranger.
Total, que, per fi, després de 50 anys, ahir hi va haver una reunió de veïns per fer fora el president. Però, com els falta el vot del de les cassolades i ningú li vol demanar, segueixen sense ascensor i amb el mateix president d’escala.
Perdoneu que tracti coses banals. Demà, ja us parlaré de política.