Mobilitat i convivència

No descobreixo cap secret si dic que la mobilitat continua sent una de les assignatures pendents de Tarragona, i no pas una d’aquelles que es convalida per art de màgia. Resoldre la mobilitat de la nostra ciutat, la comunicació eficient entre tots els trams de la via pública, la convivència entre vehicles i persones, la pacificació del trànsit i la seguretat dels vianants no és una qüestió menor. Fa anys, l’adopció, per part de l’Ajuntament, d’un Pla de Mobilitat (PMUS) va representar un gran progrés en aquest sentit, però el seu desenvolupament, o la manca de desenvolupament després d’uns inicis prometedors, no només no ha resolt el problema sinó que ni tan sols se n’ha presentat una avaluació dels resultats, ni al Consell Municipal de la Mobilitat, que com altres òrgans de participació ha quedat pràcticament oblidat, ni a la ciutadania en general.

Està bé que el consistori tiri endavant una comissió de treball per parlar de la conversió de dues àrees concretes de la ciutat –l’illa Corsini i la Parta Alta– en zona de vianants i que s’intenti trobar un consens bàsic sobre els objectius per proposar solucions aplicables a curt i a mitjà termini, però cal exigir la reactivació del Consell Municipal de la mobilitat i l’actualització del Pla de Mobilitat Urbana i Sostenible, perquè les mesures concretes s’han d’emmarcar en un projecte general de ciutat.

Ningú no dubta ja de la utilitat de les zones de vianants, del seu paper fonamental en la promoció del civisme i la revitalització del comerç de proximitat, de l’augment de qualitat de vida i de la millora de la imatge de la ciutat allà on s’instal·len. I és una oportunitat aprofitar l’embranzida de l’entrada en servei del Mercat Central i el trasllat del mercadet ambulant des de la Rambla Nova a la plaça on havia estat sempre, i on tornarà a estar, per definir la zona Corsini i donar un nou alè al centre de la ciutat, que bé prou que el necessita. I per plantar cara, d’un cop per tots, als reptes que ens presenta la Part Alta.

Del nucli històric de la ciutat, n’hem parlat sovint per qüestions relacionades amb el turisme o l’oci nocturn, però potser ha arribat el moment de tractar, també, aspectes de la vida quotidiana que no s’hi relacionen directament. A la Part Alta hi ha el rectorat de la Universitat Rovira i Virgili, i també un col·legi que implica un gran desplaçament de persones i vehicles. Un problema irresoluble? No, ni de bon tros. Perquè el que no té sentit, i moltes ciutats ho han treballat abans que la nostra, és que els nens i les nenes hagin d’anar a l’escola amb cotxe. En moltes ciutats s’han implantat les rutes escolars o camins d’escola. Itineraris perfectament senyalitzats per fomentar l’accés a peu dels nens i les nenes al seu centre educatiu, un trajecte que és alhora un espai d’aprenentatge, on els nens i les nenes fan seva la ciutat, i que serveix també per dissuadir els cotxes i el transport escolar d’arribar fins a la mateixa porta de l’edifici, obstruint uns carrers que, certament, no es van fer fa segles per suportar aquesta càrrega de circulació.

Aquesta pràctica, aplicable també a altres sectors de la ciutat pels seus potencials de pacificació i educació viària, té en la Part Alta un altre component: és una passa més per convertir tot el recinte en una gran zona de vianants. No ha de ser cap altre l’horitzó que li reservem a la ciutat vella, a l’origen històric de Tarragona. La majoria de ciutats europees que tenen la sort d’haver conservat un nucli antic del valor que té el nostre, o superior, ja ho han provat amb èxit.