El futur en joc

Qui decideix, que et posin un casino al costat de casa? I què pots fer, un cop han pres la decisió? Perquè això dels casinos ve a ser com una maledicció bíblica. Un cop se li ha acudit a algú poden passar anys i panys i tota mena de circumstàncies, però el projecte no decau mai. Govern rere govern i empresari rere empresari, remouran cels i terra fins que s’instal·lin les ruletes i les timbes. Hem vist cancel·lar obres públiques i projectes industrials, però encara ens falta per veure algú que es desdigui de fer un casino.

I així és com hem arribat on som. Fa uns dies la direcció general de Tributs i Jocs de la Generalitat va autoritzar a la marca Hard Rock la construcció d’un casino just al costat de Port Aventura. Per vestir el sant, el temple del joc s’acompanyarà d’hotels, botigues i un centre de convencions. I tot es farà, com ha de ser, en terrenys de La Caixa, aquesta gran entitat financera alacantina.

Un cop confirmada la notícia, les reaccions s’ha dividit en dos grups. Hi ha qui elogia la gran quantitat de llocs de treball que es crearan, sense que sàpiga quants exactament, o si seran fixos o precaris, i de quina qualitat o especialització, i hi ha qui es felicita d’haver aconseguit reduir l’abast dels plans originals, ja que, de bon començament, en comptes d’un casino ens en volien encolomar sis. O sigui, que encara haurem de donar les gràcies per la modèstia dels promotors i els governants que els protegeixen o representen.

És el mercat, amics, com diria un antic cap del Fons Monetari Internacional de carrera exemplar. El que ens hem de preguntar, però, és si aquesta rondalla del casino té alguna cosa a veure amb el desenvolupament econòmic i social de la ciutat, l’àrea urbana i el conjunt del Camp de Tarragona.

No diu tothom, per activa i per passiva, que el futur del nostre benestar passa per una economia d’innovació? Doncs innovació no és acceptar acríticament qualsevol cosa que et vulguin posar, de grat o per força. Innovació seria, en tot cas, fer el que mai s’ha fet. Reconduir les onades turístiques, aleatòries i estacionals, cap a un model de qualitat, que posi en valor els nostres actius culturals i patrimonials. No pas només per divertir els visitants, sinó també perquè els ciutadans en gaudeixin, i hi trobin oportunitats de realització personal i laboral.

I, sobretot, recordant que cal fugir del monocultiu. Remodelar l’activitat turística ja és, de per sí, una feina prou àrdua, però si només pensem en això ens tornarem a quedar indefensos. Cal refer també el model industrial. Necessitem empreses que creïn llocs de treball especialitzats i de qualitat, que promoguin activitats respectuoses amb el medi ambient i que no entrebanquin la gestió urbanística de l’entorn.

Tenim, com es pot veure, una feinada, que té molt poca relació amb el fet de construir un edifici amb forma de guitarra elèctrica en una garriga del cap Salou. Quina ha estat fins ara l’única conseqüència tangible d’aquesta dèria institucional ludopàtica? La rebaixa de l’impost del joc des del 55% fins al 10%. No és pas aquest llegat el que voldríem deixar a les joves generacions. Ans al contrari, voldríem que visquessin aquí dignament.