Sants a la vida quotidiana

S’ha escrit que «els sants són incòmodes». Potser ho siguin tant com Jesús per als qui fan bandera de l’individualisme, de l’egocentrisme i d’una vida materialista. És possible que també siguin incòmodes per una idea errònia del que és la santedat, que s’associa a vegades a persones adustes, que es distancien de les altres o que les miren amb desdeny.

Una condició de santedat és la naturalitat, comportar-se de manera natural en la vida de relació amb els altres. Els Fets dels Apòstols expliquen que els primers cristians gaudien «de la simpatia de tot el poble».

En la seva exhortació apostòlica Gaudete et exsultate, el papa Francesc ens adverteix del perill d’una religiositat desencarnada: «No és sa estimar el silenci i defugir l’encontre amb l’altre, desitjar el descans i rebutjar l’activitat, buscar l’oració i menysprear el servei.»

Alhora assenyala el perill de «voler donar lliçons sempre» i el de la manca d’humilitat, sense la qual la santedat és impossible i un cristià en comptes de ser exemple per a d’altres pot ser un escàndol.

En un dels últims punts de la seva exhortació, el Papa recull les paraules que figuren a l’epitafi escrit en la tomba de sant Ignasi de Loiola: «És diví no espantar-se per les coses grans i alhora estar atent al més petit.»

Aquesta magnanimitat i alhora cura de les coses que semblen sense importància, és una experiència que tenim quan contemplem la vida de persones santes. Estic pensant en dos sants que he conegut: Joan Pau II i Josepmaria Escrivà, qualificat aquest últim pel papa Wojtyla com «el sant de l’ordinari».

Quan Joan Pau II em va nomenar arquebisbe de Tarragona, el Papa era ja una persona en els últims mesos de la seva vida. Cridava l’atenció la senzillesa de qui la història considera ja un gran Papa que va reformar l’Església i que va tenir influència en el món. Pel que fa a sant Josepmaria, vaig ser testimoni de com apreciava els petits detalls de la vida corrent i del seu missatge sobre la santedat universal. Havent tingut la sort de viure amb ell a la seva mateixa casa de Roma, em sembla que podria aplicar-li, fins i tot materialment, la qualificació que utilitza el papa Francesc, «sant del costat de casa».

Que siguem conscients que es pot ser sant sent mestressa de casa, taxista, advocat, paleta, infermera, sacerdot, seglar, jubilat, sa o malalt… no necessàriament fent-se teòleg, sinó vivint amb naturalitat i esforç el doble manament de l’amor.