Als seixanta, posaves la tele i senties paraules com pertinaç o movimiento.
Als setanta ens podien prometre i ens prometien. Als vuitanta sentíem cada cinc minuts el «váyase señor González» i, als noranta, ens amenaçaven amb la «destrucció massiva» (i també la més IVA). Ara, la paraula més sentida és la de supremacista. Quan la sento, em transporto a la infància i recordo aquell superheroi que trencava caps a garrotades, com a l’octubre per aquí. Es deia Maciste, però com era un superheroi, li dèiem SuperMaciste. Així que quan algú li diu supremacista a Torra, el meu cap imagina al Molt Honorable vestit amb un tapall repartint bufes als Tabarnians, al més pur estil Bud Spencer. Quan ja fa uns anys que rodes pel món vas acumulant gent coneguda, fins que arriba un moment que et tornes Rajoy i ja no recordes amb qui vas parlar fa quatre anys. Tot i ser un xarnego, pobre i sense títol, he tingut l’oportunitat de moure’m per alguns cercles de gent de moda.
Entre directors de festivals de música i gurus mediàtics, debaties amb el Quim Monzó, treballaves amb el Buenafuente i coneixies a la ràdio a tertulians d’aquests que ara veus cada dia a la tele. Entre ells, recordo alguns als qui no podies ni acostar-te, de tan importants que es creien, i si li deies alguna frase en una festa, et contestaven girant-se d’esquenes. Ara, se’m cauen a terra quan els sento parlar a les tertúlies del supremacisme d’alguns polítics catalans. Els mateixos que ni contestaven un «bon dia» a l’ascensor. A aquests sí que m’agradaria que vingués el Maciste i, en comptes de colpejar-los, fos molt, però que molt, afectuós amb ells. Oi que ens entenem?