A propòsit de la Quinta de Sant Rafael

Amb el primer ajuntament democràtic, l’any 1979, després de quaranta anys de la dictadura franquista, encapçalat pel socialista Josep Maria Recasens, Tarragona va apostar per recuperar tot el seu patrimoni romà. L’arquitecte Andrea Bruno redactà el projecte de la Capçalera del Circ i, l’any 1981, acorda iniciar els treballs per a la redacció del Pla Especial d’Ordenació Urbanística de la Part Alta del Centre Històric de la ciutat que realitzen els arquitectes Lluís Cantallops i Xavier Romaní. Ara que la Tarragona romana té el seu ritme de creuer i som Patrimoni de la Humanitat des del 2001 i la Part Alta, malgrat el seu soroll, també llueix, crec ara toca apostar pel modernisme de la ciutat amb un Pla Director.

El Centre Jujol a tocar amb el Teatre Metropol, els Masos d’En Sordé i Bonet, el cambril jujolià dels Pares Carmelites, entre altres no poden caure en l’oblit, ja que tots es troben en processos de degradació. Ara la Quinta de Sant Rafael ha obert un debat que m’obliga, com a president executiu del Consell de Modernisme, a opinar.

La Quinta és una perla modernista i és un bon exemple de la Sezession vienesa, amb les seves flors disposades a les reixes, les garlandes de les finestres, el ferro forjat de la barana i els frisos ceràmics. Ara es troba abandonada, degradada i, a vegades, ocupada. L’any 2011 el plenari va aprovar per unanimitat el projecte bàsic i de restauració amb una dotació de 700.000 euros, per realitzar un Centre d’interpretació de la Natura. Aquest projecte de Miquel Orellana està en un calaix. L’any 2016 sent Prats Conseller de Cultura anuncia un projecte, probablement inspirat en el treball excel·lent de Marta Prunera, d’un màster de la UB dirigit per la historiadora ínclita Teresa Sala.

Els edificis, si no tenen vida, moren dia rere dia. A Tarragona ben bé ho sap la CUP amb els seus recordatoris de la «Tarragona en runes». La Quinta pot ser un equipament cultural: com m’agradaria que fos un centre modernista que complementés l’Arxiu Jujol de la Rambla tan desitjat per tots. Però també podria ser una concessió municipal i situar un establiment vinculat a l’hoteleria. Abans, s’hauria de condicionar tot el Parc de la Ciutat que, actualment, no és atractiu ni per passejar (això si, és un lloc de pas) ni per jugar els infants. Les famílies –pares, avis, tiets– tampoc hi van.

De la mateixa manera que tots, quan tenim certa edat, tenim, o almenys, prioritzem, el temps volem, també els pressupostos municipals prioritzen segons les necessitats dels ciutadans, per un costat, i les polítiques de qui governa, per un altre. En temes patrimonials no podem ser curtterministes, s’han de prendre decisions a llarg termini. Per damunt de tot, ha d’haver-hi una actitud positiva, sensibilitat patrimonial, i creure en el que tenim, per poder oferir a la ciutadania el millor del nostre patrimoni. La Quinta forma part de l’inventari modernista, fet que no podem obviar.

Estem en ple Any Jujol 140/70, 140 anys del seu naixement a Tarragona i 70 de la seva mort a Barcelona (1879-1949). L’any vinent 2019 (15 juliol) farà 10 anys de la constitució del Consell de Modernisme, Consell que des del 2015 gaudeix de 2.500 euros/any, si has llegit bé, dos mil cinc-cents euros, com a pressupost. Això es mereixen «els modernistes» de tot el món? No em cansaré de picar pedra, per què ja s’ha començat a foradar. Però, una vegada més, he de proclamar a tots els vents que Tarragona també és modernista.