Fa uns anys, un vellet de 90 anys em va preguntar si podia transcriure-li uns manuscrits del seu pare, un periodista canari mort el 1968. M’ho vaig pensar molt perquè són d’aquestes coses que creus que les farà a la mitja part d’un partit del mundial i, després, passes mesos anant a dormir de matinada amb el «moco» penjant. Com un alcalde de l’AMI durant el 155.
Vaig acceptar per un tema més humà que professional. Aquest home volia que, quan arribés l’hora, el que havia escrit el seu pare s’hagués convertit en llibres. Però ell és Benjamin Button: cada any està més jove i quan crec que he acabat, apareix amb una altra caixa plena de fulls grocs i clips oxidats. Són sonets, poesies i prosa, algunes curioses, d’altres odioses, com aquella moda d’abans de lloar fatxes... mmm ... d’abans?
En un d’aquells fulls escrits amb paraules que farien que Pérez-Reverte es tallés les venes amb el ganivet del Tulipán, va aparèixer una nena canària anomenada Iberia Carqué. Era la filla d’un company de l’autor que, de tant en tant, anava per la redacció on treballaven i l’autor va decidir dedicar-li un escrit. Vaig pensar que seria bonic saber què va ser d’ella i, amb l’ajuda de Facebook, vaig trobar una pintora a Alemanya que portava el mateix nom. La vaig escriure i el seu marit em va respondre que sí, que aquella nena està ara en una residència i té 86 anys. Li he enviat el llibre que, sens dubte l’emocionarà, perquè no sap que algú d’un passat remot va escriure sobre ella en un «robat» literari. Fi.
Què? Ah, que havíeu llegit això en el meu Facebook? Ja, ja, però ara és cobrant.