La llibreria La Rambla

Sense estirabots, en silenci, gairebé per no molestar, la Llibreria la Rambla tancarà les seves portes el pròxim 30 juny. Cinquanta anys de comerç llibreter a la Rambla de Tarragona finalitzen. Que les realitats van de debò, que la realitat s’imposa, mai no acostumem a adonar-nos-en a temps. Són molts els comerços que a la Rambla de Tarragona han tancat últimament. Comerços que formaven part de l’escenari de la Rambla, fins i tot del sentit que ha de tenir un espai central d’una ciutat.

La llibreria la Rambla és i ha estat una icona que silenciosament se’n va tot just enmig del ressò mediàtic dels Jocs del Mediterrani, enmig de les polèmiques que envolten l’esdeveniment, enmig d’un país que encara ha de protestar i reivindicar la cultura, la seva cultura i que té presos polítics i exiliats.

El dia de Sant Jordi de 1968, uns tarragonins amb iniciativa es van aplegar per crear un espai en forma de llibreria. Una societat que, amb el nom de Llibreria la Rambla, tenia la finalitat estatutària de «fomentar la difusió del llibre i la promoció i estímul d’activitats artístiques i culturals». La llibreria La Rambla sempre ha estat fidel a l’objectiu fundacional des que el desembre d’aquell any obria les portes al públic amb un parlament de l’escriptor de Nosaltres, els valencians, Joan Fuster.

Llibreria, sala d’art, cau d’activitats de tota mena: educació i esplai, teatre i música, activisme per la democràcia i les llibertats. No es pot entendre la Tarragona cultural dels anys setanta del segle passat sense l’avantguarda i l’activitat reivindicativa que es coïa a la llibreria. Al llarg dels anys, per la llibreria, ja sigui per presentar un llibre, ja sigui per trobar-se i xerrar, hi han passat Marta Mata, Ernest Lluch, Àngel Colom, Pérez Casado, Josep M. Bricall, Coll i Alentorn, Josep-Lluís Carod Rovira o Josep Maria Recassens, i, també, artistes com Cuixart, Hernández Pijuan, Marcel Martí i Subirachs.

Recordo de petit, potser tenia 10 anys, que el meu pare em va ensenyar la llibreria. Vam entrar, vam mirar i alguna cosa vam comprar que no recordo. Al sortir-ne, em va dir: aquí dins es parla de política. Aquella afirmació em va deixar una mica sorprès, perquè amb prou feines entenia què volia dir això de la política. Més tard, vaig pensar que, si a la llibreria es parlava de política, aquesta estava mal ubicada, a 100 metres de la comissaria i a uns 200 de la caserna de la Guardi Civil, em semblava una localització si més no desafiant.

És interminable la quantitat d’activitats, però si n’hem de destacar alguna, podem parlar de les primeres classes de català, les signatures amb objectius diversos com el Manifest de l’Ús del Català el 1976 i, ves per on, les recol·lectes pro presos polítics. Si es tracta de presos polítics, sembla com si el temps tornés, però ara aviat sense llibreria. I és inesgotable també la generositat de Ramon Marrugat i la seva família que durant tants anys ha continuat i perpetuat aquell projecte inicial que ja compta amb mig segle d’història.

És urgent parar aquesta sagnia que representa la desaparició del comerç de Tarragona, d’aquell comerç sense el qual no entendrem l’espai de ciutat, l’espai d’un centre on han de passar coses, les coses que durant cinquanta anys han passat a la Llibreria La Rambla.