Tarragona no s'ho mereix, ja en parlarem

Les xarxes socials en van plenes, gairebé desbordades, el telèfon no para de sonar, els WhatsApp treuen fum... Tot va començar el passat divendres 22 de juny. Que quina inauguració és aquesta, que per què no hi ha ningú lliurant medalles, que per què els jutges no estan al tatami, que per què... Lluny de ser una vendició per Tarragona, aquests Jocs Mediterranis esdevindran un autèntic malson.

Els puc assegurar que –com qualsevol altre tarragoní– em bull la sang, no puc deixar de pensar en tot el que està passant i en allò que podia haver estat. Sento un cop i un altre que els col·lectius culturals de Tarragona ni han estat ni se’ls espera, que els clubs esportius de la ciutat no han estat ni tan sols convidats a unes graderies buides, que no s’ha estat tot el respectuós que calia amb aquelles empreses que van apostar pels Jocs Mediterranis i que desitjaven participar obertament d’aquests. Tots ells s’han trobat amb una porta inexpugnable que bloquejava el pas de la il·lusió.

Davant d’aquest escenari, un podria tenir la temptació de fer encara més soroll davant el lamentable espectacle que estem vivint i, fins i tot, intentar treure’n un rèdit polític aprofitant allò de «fot-li que és de Reus». Ho lamento, no ho puc fer.

L’organització dels Jocs Mediterranis fa aigües, seria un gran moment per cridar aïradament la dimissió urgent i immediata del senyor Ballesteros, més si cap en els seus repetits i ofensius «no em consta» passant de forma irreverent i inexplicable cap al «sembla que els nacionalistes estan boicotejant els jocs».

No senyor Ballesteros, no, cap «independentista» ha boicotejat res, ha estat vostè senyor Ballesteros, vostè sol, tant sol que fins i tot no ha volgut que la ciutat l’acompanyés. Està sol senyor Ballesteros i cada cop més. El que més em preocupa és que en aquesta soledat, ha abandonat Tarragona i els tarragonins i tarragonins que, avui, no tenim alcalde.

Per molt que em bulli el cor, per moltes coses que vulgui cridar, ara és moment de pensar en Tarragona, en la seva imatge i en la seva gent. Tinguem paciència, esperem uns dies, agraïm als voluntaris i voluntàries el seu esforç i dedicació. Però això no pot quedar així, Tarragona no s’ho mereix. Dels Jocs, en parlarem i molt.