Fa uns dies m’asseia en un acte de Repsol a la Casa Miret quan, el paio encorbatat de l’esquerra em va llençar la mà. Vaig pensar que m’havia confós amb el Pitu Boronat, assegut a la meva dreta, perquè jo no el coneixia. El vaig mirar amb cara de Soraya, pensant que em volia fotre el mòbil. Però no, volia saludar-me. «Sóc el Jordi Prades, el teu becari». Vaig pensar que, si aquell home madur havia estat el meu becari, qui era jo? L’avi de la Heidi?
Quan jo era un marrec, per parlar amb un veterà de la redacció havies de resar dos parenostres i prendre un JB per agafar valor. Ara, qualsevol «mil·lennista» et diu que no tens ni puta idea, encara que quan ell escrivia al «cuaderno Rubio» el seu primer «la mama m’estima», tu ja havies tingut una querella al Suprem per un article en premsa.
Els becaris són com els teus fills, arriben, creixen i t’abandonen. Anys després els veus de CEOs i Product Owners mentre tu sospires quan veus una nòmina digna i escrius articles humorístics per sortir del pas.
He de confessar que tinc un cert sentiment de pare cap als becaris que he tingut, i encara quedo amb alguns. Fa poc, li vaig demanar a un d’ells que em proposés per a una feina de redactor en un mitjà. Em va dir que no em veia, que no era el meu perfil. Em va sorprendre, però de seguida ho vaig entendre: el meu perfil ara és el d’un embarassat. Un altre dia em van deixar anar un «tu no ets periodista!», perquè li havia portat la contrària. Suposo que ho deia perquè només fa 30 anys que pago la quota del Col·legi de Periodistes i, fins als 50 anys de soci, no et deuen donar la insígnia amb el títol.