Tot és una anècdota divertida menys el que s'organitza i es fa a Tarragona?

Moment solemne dels Jocs Olímpics de Londres de 2012. Partit de futbol femení entre les seleccions de Colòmbia i Corea del Nord. Just abans de començar el partit s’enlairen les respectives banderes nacionals. Sona l’himne de Corea del Nord i en aquest moment s’enlaira de bandera de Corea... del Sud. Poca broma ja que es tracta de dos països que mantenien una relació molt tensa i la reacció de les jugadores del Corea dels Nord les podria haver posat en un problema quan haguessin tornat a casa.

Any també 2012, lliurament de la medalla d’or a una atleta del Kazajistan als mundials celebrats a Kuwait. Comença a sonar l’himne del Kazajistan. Segur? Doncs no, el que es reprodueix és la música de la pel·lícula Borat on, precisament, es defineix el Kazajistan com un país subdesenvolupat. Pífia monumental.

Més exemples, el ciclista Alberto Contador guanya el Tour de França el 2009. Els camps Elisis estan plens de persones que segueixen la cerimònia de lliurament de premis. L’organització demana silenci per megafonia per escoltar amb respecte la interpretació de l’himne de... Dinamarca (enlloc de l’espanyol). Contador somriu...

I així podríem seguir amb dotzenes i dotzenes d’exemples més (la mateixa Copa Davies de 2003, sense anar més lluny). Tan sols cal anar a les xarxes i trobarem nombroses casos similars o pitjors. Ara bé, caldria per això concloure que els Jocs Olímpics de Londres van ser «un desastre», que la Copa Davies de 2003 va esdevenir «la riota del món» o que el Tour de França de 2009 era «un despropòsit». No. En tot cas, ningú ho va interpretar així.

Però, cal dir-ho, no ha passat el mateix en el cas de Tarragona. Els criteris han canviat. Aquí el fet que, entre centenars de competicions i lliuraments de medalles, un dia no sonés un himne i un altre la persona encarregada de lliurar una medalla no escoltés el seu nom ha servit a alguns per presentar els Jocs de Tarragona com el desgavell més gran de la història del cosmos o per fer-ne burla i escarni, directament.

Que quedi clar que no parlo de cap teoria conspirativa (mai he cregut en els contes de fades) i menys que qüestiono la feia duta a terme pels periodistes i mitjans de comunicació que han cobert els Jocs i que realitzat un treball impecable (i subratllo especialment la feina brillant dels periodistes i mitjans de les comarques tarragonines, mil gràcies a tots). No, no. Tan sols dic que sorprèn que fets anecdòtics que en competicions esportives internacionals amb un finançament infinitament superior al del Jocs de Tarragona hagin estat considerats quasi com una anècdota divertida aquí hagin estat elevats a la categoria d’efemèride per part d’aquells que, emulant l’Oracle de Delfos, ja asseguraven que els Jocs de Tarragona serien «un desastre» des del dia que vàrem presentar per primer cop la candidatura. El pitjor que tenim a Tarragona, sempre ho he dit, és que hi ha alguns que consideren que la seva missió a la vida és estigmatitzar tot el que s’organitza i es fa a la ciutat i posar tots els pals a les rodes que puguin, un fet inaudit a altres llocs. En fi...

Deixeu-me que em quedi amb el millor i faci una lectura positiva d’uns Jocs que ens deixen un gran llegat en instal·lacions esportives i projecció per atreure importants segments de turisme esportiu, un dels elements que teníem pendents. I sobretot un llegat humà: el dels milers de voluntaris i voluntàries que han dedicat el seu esforç a fer-los possible i que són el patrimoni humanista de les nostres comarques. Un autèntic tresor que hem de saber preservar. I quan dic voluntaris parlo també dels centenars d’homes i dones dels serveis logístics, d’emergències, de seguretat, etc. I aquí vull tenir unes paraules, merescudes, de reconeixement pels voluntaris i voluntàries de protecció civil que han fet més de 800 hores en aquests 10 dies de competicions. Moltes gràcies a tots i a totes pel vostre compromís. Gràcies també a tots aquells que heu fet possible que aquest somni dels Jocs de Tarragona hagi arribat a bon port. L’esport i la cultura constitueixen l’autèntic ADN de la convivència, el respecte a la pluralitat i la concòrdia entre comunitats. I molt d’això ens fa falta al nostre país. Ara i en el futur immediat.