Vaig anar a parlar sobre violència de gènere a una classe de Dret de la URV. Participàvem tres dones i jo. En acabar la xerrada, la doctora Laura Roman ens va donar un detallet. Vaig alegrar-me per dins en veure de reüll que donava un pendrive a les noies. «I per a vostè, senyor Peñalver... un davantal». Ei, agraït i un bon detall de normalització social, però això em va fer pensar, i crec que ha arribat el moment de deixar-me barba.
Estic mirant la tele i surt Alberto Garzón. Abans, a les notícies, han parlat del Pablo Iglesias, de Grande Marlaska, Messi i Neymar. Des del Rei fins Paquita Salas, tothom porta barba! Em pregunto si a ells també els han regalat un davantal... En el meu cas és lògic que com a bon «rojo», el meu influencer sigui Karl Marx. Va, els diré la veritat. He de confessar que sóc un mandrós i, per tant, la barba significa no haver-me d’afaitar. Una feina menys.
D’altra banda tinc una cara entre bona persona i ximple, perquè m’entengueu, una barreja entre l’alcalde i Benny Hill, així que deixant-me la barba em passarà com al Rajoy, que no deixaré de ser ximple, però potser em respecten més. El cas és que la cosa no va bé.
Al metro de Barcelona un noi s’ha aixecat per deixar-me el seient. He mirat meu voltant com un ventilador. M’he mosquejat i he anat a per ell: «Escolta, per què em deixes el seient. Sóc un avi? Estic embarassada? Sóc coix?» «Perdoni, és que a casa m’han inculcat molt el respecte a la gent gran i com que l’he vist amb la barba blanca...» En fi, que en una tarda passes de lligar a la Flash Back a buscar plaça a la residència de la Mercè.