Un concepte equivocat de prudència

Una de les pel·lícules en blanc i negre més famoses de tots els temps és Sol davant el perill. Gary Cooper exerceix el paper d’un xèrif deixat absolutament sol per a fer front a una banda de malfactors que volen venjar-se. Fins i tot la seva dona l’urgeix a anar-se’n del poble per fugir del perill quan arribin els malvats.

Per què ha de jugar-se la vida? La resposta la dóna ell: «Si fugim, ara haurem d’estar fugint tota la nostra vida.» Estalviar-se la dificultat d’un moment no garanteix la seguretat futura. En efecte, la prudència no consisteix sempre a estalviar-se problemes, sinó que a vegades exigeix optar pel camí més difícil en comptes de la solució més còmoda.

Em sembla que aquesta imatge cinematogràfica, que tots devem tenir present, ens ajuda a centrar-nos en una virtut cardinal que avui em proposo comentar: la prudència. No és una virtut de timorats, més aviat negativa, que pugui definir-se com no fer alguna cosa. A vegades el més prudent és actuar, prendre la iniciativa.

El papa Joan Pau I, de brevíssim pontificat, es va proposar parlar cada setmana d’una de les principals virtuts, les teologals i les cardinals, «les set llànties». La seva defunció imprevista només li va donar temps de desenvolupar les tres primeres: fe, esperança i caritat. El seu successor, Joan Pau II va continuar amb el programa: prudència, justícia, fortalesa i temprança.

Sobre la prudència, va dir: «L’home prudent no és –com freqüentment es creu– el qui sap arreglar-se en la vida i en treu el profit més gran; sinó qui encerta a edificar tota la vida d’acord amb la veu de la consciència recta i les exigències de la moral justa.»

Imaginem que ens trobem davant d’un accident de trànsit. No és prudent qui no s’atura per no complicar-se la vida. Ni el que passa de llarg davant una persona que demana auxili, o que simplement demana almoina. No és prudent qui evita ser testimoni davant la justícia d’un atracament que ha observat. No és prudent qui no vol assumir cap risc, sinó qui obeeix la seva consciència.

Només ajudant els altres a salvar-se, l’home pot salvar-se a si mateix. Quan el papa Francesc anima els sacerdots i els cristians en general a deixar la comoditat del seu ambient i sortir a les perifèries del món, parla d’això: de no evitar assumir responsabilitats en nom d’una prudència mal entesa.

Els cristians podem equivocar-nos quan actuem, però el nostre error més gran seria no actuar quan la nostra consciència ens ho demana, per por a perdre la tranquil·la comoditat de l’egoisme.