Els periodistes hem de saber una mica de tot. Un dia has d’entrevistar a Vallejo-Nágera i, l’endemà, a una nena que té sis dits a una mà i ja és regidora. D’això va la cosa. No, no de gent que té sis dits a les mans, com el «pare putatiu», sinó de la polivalència.
Diuen que el Seat Tarraco es presentarà a l’antiga plaça de toros i això m’ha fet recordar que fa anys vaig voler provar el món del fotoperiodisme. Els diumenges anava a amunt i avall fent partits de regional amb la camareta, però em vaig rumiar un sistema per guanyar-me les pessetes de forma més propera, i em vaig oferir a fer les cròniques de les corrides de toros. Hi havia un problema: que tot i ser de Jerez, jo no tenia ni idea de toreros. Així que, com que hi ha solució per a tot, vaig recórrer al meu pare, que era un gran aficionat del tema. L’asseuria al meu costat i ell m’aniria apuntant tots els detalls que a mi se m’escapaven. El problema que jo no havia calculat era que el meu pare tenia cataractes i no s’hi veia gaire. Però, ja ens hi havíem posat i no em pensava fer enrere. El vaig asseure al meu costat i jo anava omplint la llibreteta, com a La Caixa, escrivint el que m’anava dient. Quan sortia el toro, jo li deia al meu pare que em descrivís el bitxo. Ell s’esforçava, entretancava els ulls i deixava anar: «Astifino, meano, bragao... hijo, no lo veo muy bien». I jo li deia: «¡Papá, hombre, sé más preciso que esto es para un periódico!». I així vam anar passant la temporada.
Quan li donava part del que em pagaven, ell mirava els bitllets i em deia: «¡Hijo, sé más preciso, que esto es para un banco!».