L’any 2002 vaig participar amb el Quim Monzó a un debat a TV3 i me’l mirava amb enveja, no pels èxits editorials, sinó perquè podia viure dels seus articles a premsa. La meva il·lusió era poder viure d’escriure un article d’opinió cada dia. S’ha complert una part, la de la il·lusió, però podria viure d’aquest article si dormís sota la passarel·la per a Boy Scouts que ha inaugurat el Pepus sobre el Francolí i mengés herbes del riu. Però ara sóc més ambiciós: vull el mateix... però jubilat. Com si tingués un còlic nefrític, he fet càlculs, i crec que aquest que llegiu és el «Manament» número 100. Ja només em queda convidar a dinar a la ministra Valerio, emborratxar-la, i que em concedeixi una incapacitat mental permanent. Escolta, ara que hi penso: potser en una República catalana independent la jubilació seria als 50. Referèndum, ja!
L’Abelló, el que mana aquí, em va dir que fer un article cada dia és difícil, però jo, que semblo de Bilbao, vaig dir allò de «¿que no hay huevos?». I aquí em tenen, gratant-me el cartró cada matí per trobar un tema que els entretingui. Em fa especial il·lusió que la Carme em digui la seva mare s’ho llegeix cada dia, encara que no acabi d’entendre les meves «marcianades». Però em consta que es llegeix molt... o bé que hi ha un munt d’hipòcrites fent-me la pilota.
Fa poc se’m va acostar un jove-ferreteria, ple de pírcings, una àliga tatuada, una armilla de pell estripada i unes botes amb taxes. Amb mig porro a la boca, em diu que m’ha reconegut per la foto del Més i em renya: «Tío, se te va mucho la olla, no?». Què més vols a la vida?