Bancs i productes immobiliaris

Moltes són les noves aparegudes en les darreres setmanes, on es posa de manifest la renúncia de les entitats financeres pel que ha estat un dels seus «nínxols» de negoci en els darrers anys, el mercat immobiliari.

La majoria d’entitats financeres sembla que ara opten per «vendre actius immobiliaris», perquè aquests surtin dels seus balanços, almenys pel que fa als «crèdits malalts» o més coneguts com a «tòxics».

El tema té la seva transcendència, ja que no es pot oblidar que, en el seu moment, la majoria, per no dir la totalitat, de les entitats financeres del país, caixes i bancs, van optar en els seus creixements per la via del «toxo» que ara sembla que es veu aparcada en funció d’una estratègia poc comprensible però que segurament té els seus criteris vitals.

Les explicacions que es donen, basades en un interès per buidar els comptes del risc immobiliari, es fonamenten amb el cost de manteniment de situacions impossibles, si bé poques explicacions es donen de quins són els preus pels quals es venen aquests actius i com es justifica tot per unes entitats majoritàriament deutores en un sector públic que va esmerçar milions d’euros per la seva viabilitat.

L’entrada al mercat de fons d’inversió, fins ara desconeguts però que amb les adquisicions fetes es converteixen en actors directes de la vida econòmica de molts ciutadans, és un fet inusitat, especialment en les seves actuacions futures, ja que poc es coneix d’aquests. Així, parlar de referències en el tema com lone star i blanck stone i fons que liderin el tema, és una realitat a la qual li falten moltes variables de coneixement per part d’una ciutadania que ara veurà com els seus interlocutors financers ja no són d’aquí, sinó que tenen la seva seu de decisió a milers de quilòmetres, amb tot el que això suposa a l’hora de trobar sortides en positiu als temes personals.

Per altra banda, també es parla molt de la renúncia de la Banca a determinats negocis fins ara explotats, segurament d’acord amb dades objectives que fan que tal negoci no ho sigui, com la baixada del tipus d’interès o la mateixa dificultat per aplicar unes comissions cada cop més «lluitades» per entitats i usuaris; de totes maneres, si es renuncia a mercats clàssics, què farà ara la banca?, quina serà la seva aposta?, crec que aquest és un tema pendent de resposta que seria convenient respondre amb garanties de màxima transparència per un sector sota dubte permanent.

Ningú parla ja de com es tornaran les ajudes fetes per part de les Administracions Públiques en el seu moment, ni de quin son els límits d’actuació dels nous operadors amb els clients «adquirits», però no estaria de més exigir esforços per conèixer com es desenvoluparà el tema, especialment si tenim en compte que els esmentats «productes-actius tòxics immobiliaris» tenen darrera nom i cognoms, i famílies que segurament voldrien dir la seva en tot l’actuat.

És cert que tot el que esmento té una connotació de «feixuc» en el seu enteniment, sense oblidar la multitud de tendències jurídiques que comporta el tema, amb conflictes legislatius transfronterers que poden comportar, també, dosis d’inseguretat jurídica pels implicats; per tant, crec que seria just buscar les fórmules de fer entendre el que succeeix amb les màximes garanties, si no volem caure en un esvoranc de frustració generalitzada més aviat del que es pugui sospitar.

Estic convençut de la necessitat de l’existència d’uns mercats financers, com a base de la necessitat de garantir-nos una Banca amb bona salut i avalada pels seus clients, tant d’actiu com de passiu, però el que no és presentable és quedar-nos en uns discursos genèrics sobre el que suposa la nova economia sense explicar el que succeeix amb uns «paquets immobiliaris» desacreditats per la seva suposada toxicitat però amb uns titulars als quals se’ls ha de donar sortides possibles si realment es vol solucionar el problema en els anys vinents.