Segueixo amb interès un catedràtic del MIT, un tal Cordeiro, que diu que el 2045 la mort serà opcional, com la pintura de color pistatxo al cotxe. Ja em vaig quedar sobtat quan Eduard Punset va dir allò de «No està demostrat que jo hagi de morir». Alguna cosa es porta en secret al CSIC. Si fos veritat, d’aquí 27 anys ja podríem mantenir-nos ben plantats fins a l’eternitat, us demano ara que entreu en trànsit i mediteu. Quan ens jubilarem? Als 370 anys? Com ens calcularan la cotització?
Els nostres fills, fins a quina edat haurien d’estudiar. Potser fins als 100 anys? Els fills de Casado no compten, ells ja naixerien amb estudis. I, és clar, els graus universitaris en comptes d’escurçar-se, com ara, s’haurien d’allargar. Amb la «fórmula de la joventut» ja no necessitaríem metges, ni hospitals, ni funeràries. I les hipoteques serien a tres mil anys a tipus fix. Potser així, els pobres ja podrem comprar un pis, pagant un euro al mes.
Quan hauríem de deixar d’anar a lligar a la Flash Back? Cada quant de temps canviaríem d’alcalde? Perquè clar, unes municipals cada quatre anys ja no tindrien sentit. Haurien de ser cada 30 anys, que, per cert, algun alcalde a Espanya ja en porta trenta o més. Us imagineu a Ballesteros tota la vida als plens amb la mateixa pinta de gentleman? Us imagineu les promeses: «Us puc assegurar que el mil·lenni vinent tindreu l’Ikea a Tarragona». Els enxanetes sempre serien els mateixos, això és un avantatge. I, amb el temps, podríem veure castells de 44 pisos, però sense manilles, aquestes estarien reservades per Puigdemont, que el proper segle ja viurà a Malàisia.