Vivia a Barcelona i vaig venir a Tarragona a fer una gestió. Res, deu minuts. Baixo del cotxe, faig el que havia de fer i torno a la capital. Quan arribo a casa, miro el Facebook i hi ha una amiga que viu a Washington preguntant-me què faig per Tarragona. Si això ho fan tres porteres, imagina’t què no sap el CNI.
Des que s’han posat en marxa les xarxes socials que ja no tens privacitat. Alguna és volguda, preferentment quan t’han premiat o has sortit guapo a la foto. Però, d’altres vegades, seria millor disparar-se als testicles que tenir un compte a Twitter. Imaginin com funciona el món, que ens vam assabentar que havien detingut el Bin Laden perquè un veí va piular que hi havia molts helicòpters a sobre de casa. Més o menys com ara, que per una mani de quinze persones hi volen vint helicòpters. Mirin si n’és de perillós això de les xarxes socials, que treballant per RAC1 vaig voler sentir en la meva pròpia pell com era la vida d’un cec. Vaig anar a l’ONCE i, molt amablement, van posar a la meva disposició un tècnic que m’acompanyaria al carrer. Em vaig posar un antifaç i vaig començar a caminar pel Paral·lel de Barcelona movent el bastó cagat pel soroll del trànsit. Algú em va veure i va piular: «Osti, el Moisés s’ha quedat cec. Quina putada!».
De fet, per molt Twitter, Instagram, Facebook, Tinder o Badoo que hi hagi, qui no hi vol entrar, no hi entra. Això sí, al món anirem amb cotxes voladors i el nét del Puigdemont continuarà creuant països, però a Saber y Ganar encara demanaran escriure una postal a un apartat de correus amb la cara del Rei ben llepada. La del segell, eh!