Conflicte de conflictes

La situació de confrontació i de desacord permanent que envaeix la societat en els darrers mesos, fruit d’una situació de divisió absoluta, en molts dels temes que té plantejats, comporta un «ambient» de precarietat que es generalitza sobre una ciutadania, que malgrat la «bona cara», ha d’assumir una negativitat que li condiciona en més coses de les que pot sospitar. El moment de crisi d’identitat i de «saber a on anem», com grup de persones, és una qüestió que té poques dubtes respecte a la seva irrealitat, doncs el que és evident és que els conflictes ja formen part del nostre dia a dia, i massa vegades podem assumir com a lògics. El tema, a més, no es limita a qüestions de caràcter internacional, sinó que en massa ocasions ens afecta de ben a prop, amb tot el que això comporta pel nostre present i futur, imprevisible, que ens espera. En l’àmbit global, amb guerres sense fi, que per la seva complexitat, respecte al que es discuteix, se’ns fa molt difícil que tinguem una opinió objectiva al respecte, comporten situacions d’enfrontaments armats com els que es produeixen a Afganistan, Somàlia, Pakistan, o una gran part del Continent Africà; són discussions militars que ja s’han assentat i tenen poques sortides en positiu; sense oblidar la mateixa guerra «camuflada», que es produeix a Mèxic, ni tampoc els enfrontaments a Ucraïna, o el tema repetitiu d’Israel-Palestina.

En definitiva, són molts els llocs on el diàleg ha deixat pas a «la paraula de les armes», amb incidències globals evidents.Si mirem més a prop, la cosa tampoc és que tingui perspectives millors, doncs si bé la violència queda aparcada si s’estan produint discussions d’alta volada, en qüestions que fins fa poc existia, més o menys; un discurs unànime, així centrant-nos a Europa el tema de la immigració i els diferents «discursos» al respecte, posen de manifest que el conflicte és una realitat inapel·lable on les potencials sortides i solucions, cada cop són més complicades. Sense entrar en el fons del tema el que sembla evident és que són moltes les «veus» i poca la voluntat d’entesa entre els nostres dirigents, cada cop més allunyats uns dels altres, no respectant-se ni el mateix apartat ideològic que cada cop queda més en segon pla per la mateixa complexitat del que s’hauria d’abordar des del seny.

A casa nostra també el tema és ben complicat, no solament pel conflicte nacional, sinó per altres paràmetres que van directament al centre del nostre model de convivència, la posada en dubte de determinades institucions o més recentment, la divisió judicial sobre determinats temes emblemàtics, fa que les «confiances» siguin sota mínims, fent-se sigui necessari trobar camins per tornar a uns mínims de diàleg, avui sembla que tancats. En definitiva, «el conflicte de conflictes» és una realitat que no sabem a on ens portarà, però el que sí és evident és que no és aconsellable seguir transitant per aquest camí de disbauxa permanent, que l’únic que ens garanteix és aprofundir en una opció pitjor de la qual gaudim a tots els nivells, i on, com sempre, els més dèbils seran els que sortiran pitjor parats.