La Tarragona que m'agrada

Tarragona m’agrada, m’agrada molt. És una ciutat bonica com poques, amb una combinació perfecta entre mar i muntanya, amb patrimoni històric, amb vida cultural i social, amb bona gastronomia, una preciosa porta d’entrada a les comarques que ens envolten. Quan arriba l’estiu no puc més que mirar la meva ciutat amb els ulls de les persones que ens visiten, intentant fer una anàlisi de què s’hi trobaran, amb quins ulls la veuran.

Suposo que molts dels turistes deuen començar el seu recorregut per la Rambla... I què s’hi troben? Desafortunadament el primer que es deuen trobar és una Rambla poc cuidada, un carrer dels més rellevants de la ciutat que està perdent qualitat de manera accelerada. Una Rambla que té un dels edificis més nobles de la ciutat, allà, abandonat. Cal posar-se a fer feina per solucionar el problema de la Rambla i del Banc d’Espanya. Cal trobar solucions relativament ràpides i eficients. La nostra proposta, ja coneguda, implica convertir aquest edifici en el Centre Cívic i Cultural de la Rambla, però cal especialment escoltar els tarragonins, que han de tenir veu i vot en les decisions important de la ciutat.

Potser un cop acabat aquest passeig els nostres turistes baixaran pels Carrers Unió i Apodaca a la recerca del Teatre Romà. Tots sabem quina és la realitat d’aquesta zona de la ciutat, n’hem parlat àmpliament en diversos articles: locals tancats i edificis buits són el que defineixen tota la part baixa. La nostra ciutat s’està convertint en un dònut, que vol créixer pels voltants de la ciutat al mateix temps que s’abandona el centre. Si no comencem a treballar urgentment per la recuperació del centre de la ciutat, ja no hi serem a temps.

Potser els nostres turistes aniran a fer un tomb per la costa fins a la platja del Miracle, per sufocar una mica l’onada de calor que estem patint aquests dies. Un cop allà es trobaran amb una fantasmagòrica estructura tancada al públic des de fa anys, que només serveix per a donar ombra als cotxes que hi aparquen sota. Una estructura que estava projectat enderrocar però que finalment sembla que es queda allà, destrossant l’entorn natural de la nostra platja.

Si fan el tomb cap a la part alta els problemes que trobaran són molt semblants: brutícia, soroll, baixos tancats, edificis abandonats, proliferació de bars i terrasses per qualsevol racó, excés d’habitatges turístics sense cap control ni regulació...

Potser per acabar el recorregut decideixen arribar-se fins a l’anella Mediterrània –potser pel camí s’hi troben algun abocador incontrolat–. Allà tindran la sort de poder veure el parterre més gran de la ciutat. Suposadament havia de ser un camp de Rugbi, però gràcies a la desafortunada decisió d’algú, s’ha acabat convertit en el parterre més car de la ciutat.

Tarragona és una ciutat preciosa, però la mala gestió dels qui la governen ens està restant moltes i moltes oportunitats. La gestió de la nostra ciutat ha de passar per confiar en els ciutadans, per escoltar els veïns, per recollir i canalitzar les seves propostes. La Tarragona que m’agrada té molt de potencial i en cap cas no és aquesta en la que s’està convertint en els darrers anys. La Tarragona que m’agrada és la de les platges blaves, la Tarragona de les tapes a Bonavista, la Tarragona que va a tocar ferro, la Tarragona solidària, la Tarragona del Serrallo i la bona cuina marinera, la Tarragona que m’agrada és la dels barris on els veïns s’organitzen, la Tarragona que omple les festes dels barris a l’estiu, la Tarragona dels Castells, la Tarragona de la gent treballadora i acollidora, la Tarragona del seguici, la Tarragona Mediterrània que bull de dia i de nit, la Tarragona orgullosa de la seva història i orgullosa del seu futur.