Hi ha gent que té un Audi A6, un xalet a Calafell o un gosset pequinès. Jo tinc un fantasma. Dels de l’Iker Jiménez, no del tipus Casado. Sóc mandrós per naturalesa i per això vaig decidir incorporar al passadís de casa interruptors de presència, d’aquests que encenen el llum quan passes, com en els hotels i alguns puticlubs.
M’ho ha dit un amic. Al cap de pocs dies d’instal·lar-lo i de parlar meravelles de l’invent, vaig començar a despertar-me de matinada. Al voltant de les tres, els llums s’encenien. Em llevava amb el mòbil a la mà per trucar al 112, però allà no hi havia ningú. Cada dia la mateixa història. La dona va començar a espantar-se.
Així que els dos ens quedàvem mirant al sostre esperant que el fantasma encengués el llum i l’apagués. Ni en el pitjor dels seus somnis l’alemany del Bauhaus que va inventar el trasto va pensar que hagués causat aquesta incertesa en una família pobre. Un dia, de quatre grapes i amb un mirallet lligat a una escombra, vaig intentar veure què passava. No vaig observar res, però sí que vaig sentir com una petita bufada. No era un gat, no era un ratolí, no tenim gos... Vam arribar a pensar que convivíem amb l’esperit del Baró de les IV Torres, com que el pis està en aquell carrer, suposo que devia ser ell. Ja que es veu que érem un més a casa vam començar a mirar si ens podíem desgravar alguna cosa a Hisenda: «Deducción por ente residente». Un bon dia, va venir la meva sogra a casa i la veiem que es posa a rebuscar sobre l’estanteria. «Li estic canviant les piles a l’ambientador que us vaig posar. És que feia una pudor de canonades! És d’aquests automàtics».
Ja no tinc sogra.