Justícia sota dubte

Que algú pugui pensar que la crítica permanent sobre les decisions judicials és un camí per arribar no sé a on, d’entrada suposa «submergir-nos» en un model de descrèdit que crec que com a societat no ens podem permetre.

És evident que les sentències poden agradar, més o menys, però el que no és assumible és la crítica i la desqualificació permanent, quan el que decideix la justícia no ens agrada, deixant de costat la via del recurs, per optar per una senda de pressió mediàtica que el que vol és condicionar un model que ha de basar la seva viabilitat en una confiança cap aquells que han de fer la seva feina sense cap incidència externa i en funció d’una legislació que ens hem donat, fruit del joc de minories i majories polítiques.

No crec que sigui de rebut posar al Poder Judicial, amb totes les seves mancances, que les té, en un marc de discussió on sense aprofundir en els assumptes puntuals s’és capaç d’opinar i prejutjar el que els professionals de la justícia han de fer. Ja sé que a vegades es fa complicat entendre segons quines decisions, però crec que entrar en l’opció de convertir la justícia com un convidat permanent del «plató de televisió de torn», és un perill que ens posa a tots en un marc on la inseguretat, per si mateixa, es pot fer quotidiana.

Generalitzar sobre la justícia és una opció amb alt perill per una societat a la qual li costa comprendre segons quines sentències, i segurament existiran excepcions en negatiu que hauran de ser censurades en la via reglamentaria prevista, però el que no pot ser de rebut és posar a tothom sobre el mateix recer, pensant que la desqualificació ens garanteix un demà millor, també en aquest apartat.

La realitat és que són molts els «operadors jurídics» que fan la seva feina amb les mateixes garanties i independència segons el cas, per tant, és inadmissible dubtar de la manera de fer en funció de determinades resolucions, «oposades» del mateix pensament com a societat.

L’evidència d’una col·lectivitat que cada cop es veu llunyana d’objectius comuns, i solament es preocupa pel que li pot afectar, en una aporta cap a un individualisme exacerbat, que ens portarà a una crisi de convivència on només tindran èxit els extremismes.

Ja sé que no som un país centrat i que, malauradament, sempre hem apostat pels missatges durs, però no estaria de més reflexionar i valorar que l’estratègia en execució no és garantia de res.

No vull, en cap cas, negar el dret a discrepar o a oposar-nos a determinats posicionaments, però el que hauria de ser fonamental és respectar uns mínims que ens garanteixin una seguretat jurídica, no en funció de la situació puntual, sinó d’una visió en perspectiva del que va succeint.

Els dubtes que es volen introduir, per parts interessades, no haurien d’amagar-nos la realitat objectiva que en tot cas, sí que hauria de ser intocable i que es concreta en una justícia que aplica les lleis que emanen del Parlament, agradin o no al responsable de resoldre de torn.