Amb tot el que hem viscut els últims dies he recordat una anècdota del 2015. Feia poc que s’havien produït els atemptats de Paris i vaig anar a una clínica de Barcelona perquè m’adormia a tot arreu, com un diputat al Congrés. Em van prescriure una prova d’apnea. «Al novembre m’hauré de ficar a una piscina?» «No, no, el que farem serà enregistrar les seves constants vitals mentre dorm. Aquí li posem tot l’instrumental i vostè se’n va a casa a dormir». En aquell moment, el meu cervell va reproduir tot el que havia de fer normalment per tornar a casa: agafar un bus cap a Sants, després un tren i creuar mitja Tarragona. Alerta IV antiterrorista, Sants, sis dies després d’un atemptat i jo amb un cable a un dit, dos tubs al nas, dos cinturons al tòrax i una Play Station al pit amb tot de cables connectats. M’hagués fet menys por insultar l’Albiol en ple míting a La Mina.
Per sort, aquell dia havia anat a la feina amb cotxe, així que tot seria més discret. Però, quan em vaig posar al volant, em va anar agafant un canguelis... que als semàfors de la Diagonal m’imaginava la gent trucant al GEOS. No havia arribat ni a Martorell que es va encendre la llumeta de la benzina. Mare de Déu, Senyor! I ara, com m’aturo a una benzinera? Baixo del cotxe amb el meu manat de cables, i veig a deu persones amb els ulls de l’Arrimadas cabrejada. L’empleat agafa el telèfon i penso: «Ja està! A la garjola jo i el meu Mediamarkt portàtil». Corro cap a ell i li dic que porto aquells tubs i la màquina del pit perquè no puc dormir. Li vaig llegir la mirada «Osti, paio, que ja no tens edat per anar drogat!».