Res és de franc

Quan parlem dels pressupostos de les Administracions Públiques, sembla que no siguem conscients que estem parlant de la nostra pròpia viabilitat personal, doncs no oblidem que si els «calés de tots» no van bé molts dels serveis als que estem acostumats baixaran el seu nivell o deixaran de ser una realitat; sense oblidar també altres variables com les pensions o els salaris dels administradors públics.

Certament aquest és un tema del que es parla poc, sembla que els «diners conjunts» no tenen acabament i, malgrat que fets internacionals són una evidència, segurament pensem que estem lluny d’aquestes realitats, així la fallida d’Argentina amb el seu famós «corralito», la podem veure com una anècdota que no ens passarà, per no esmentar els greus problemes de viabilitat d’altres economies en crisi.

El tema en sí mateix hauria de tenir una referència als mitjans de comunicació, molt interessats en parlar d’altres conflictes, però que en cap cas entren a valorar el que hauria de ser un objectiu de conscienciació més important del que ens pugui semblar.

La nostre societat acostumada a parlar de drets, però molt poc a discutir de deures, s’amaga a l’hora de veure com els compromisos polítics es faran realitat en funció d’uns pressupostos cada cop més propers a la fallida si no es fa el que toca de manera urgent.

Per cert, tots exigim pensions de primer nivell, sanitat per tothom, ajudes generalitzades, infraestructures de «divisió d’honor» o, fins i tot, personal de seguretat, policia, amb les mateixes garanties; però ningú es posa a pensar com es finança tot això, quedant-nos en la majoria d’ocasions, en la necessitat d’incrementar els ingressos públics , via impostos als «rics», que per cert tampoc es defineixen de cap manera.

Ara que el país està de vacances, ningú prendrà consciència del que serà la tornada, amb uns pressupostos generals compromesos però no aprovats, en funció d’un missatge polític sense cap fonament de suport econòmic real, el que comportarà entrar novament en la frustració d’una realitat repetida, on veurem com la sanitat segueix sense disposar dels mitjans que es diuen, les pensions al mateix nivell o les reivindicacions dels funcionaris en la mateixa línia, per esmentar unes evidències absolutes; però poc es parlarà d’eficàcia, reducció de la despesa innecessària, demanar responsabilitats o buscar formules per controlar el diner de tots des de una visió responsable i plena de seny.

Segurament, el que té bona recepció, son les noves d’ampliació de drets, relaxació de les responsabilitats, o fins i tot, la pujada d’impostos, però realment som conscients del problema que tenim?, algú ha pensat si tot el que demanem ens ho podem permetre?, o bé vivim per sobre de les nostres possibilitats?

El que està clar és que res és gratis i si s’assumeix s’han de buscar els ingressos per fer-li front, quedant-nos en les bones noves, oblidant com es paga, és el primer pas per consolidar una «realitat econòmica virtual», deixant de costat que formem part d’una globalitat, que en algun moment, dirà prou i ens col·locarà en un procés de «caiguda de serveis públics»w més greu del que puguem sospitar.