Tribuna
Cansat
AMIC
Com tantes coses aquesta també passa lentament. Apareix alguna cosa en la teva vida que potser no t’agrada. No t’incomoda prou com per apartar i no et sents amb forces com per intentar-ho. Així d’aquesta manera deixes que els dies transcorrin pensant que ja desapareixerà. Intentes no veure-ho, et distreus, i mires cap a un altre costat. Al final et trobes ballant amb la desgana i la desil·lusió. Ara ja tens clar el que no vols. El problema és no saber exactament el que vols o no tenir una direcció en què caminar, no tenir una fita que et motivi a caminar. Comença a semblar normal aquest ball amb la desil·lusió, apareix la poesia no rimada de l’abandó en la teva vida. Qualsevol assoliment que haguessis fet sembla no existir. Ja no pots donar passos ferms, sents que la solidesa del lloc on trepitjaves ha desaparegut. Et sents vulnerable amb ganes d’estar sol en un racó o fins i tot millor que algú t’abracés durant una llarga estona sense preguntar-te res, sense jutjar res. Només he incomprès en un lloc ple de gent. De vegades sense poder respirar o sense voler fer-ho. Hi ha un verb que per increïble que sembli pot donar solució a tot això «descansar». I un temps necessari per a igual que vas entrar, lentament, surtis. Aquests moments difícils de la vida existeixen i només cal passar-los. Tothom vol felicitat. Ningú vol angoixa. Però no hi pot haver arc de sant Martí sense una mica de pluja.