Quan et queda poc pels seixanta vas mirant al teu voltant per intuir quan seràs oficialment un vell. De moment, quan el Sánchez i el Torra són més joves que tu, vés mirant geriàtrics a Google.
Un dia, preocupat per l’edat vaig anar a un concert dels Waylers a la Sala Apolo. Jo solet, com un valent. Em vaig posar una jaqueta de pell i vaig simular l’edat d’Errejón. Va colar, perquè no em va mirar ningú. Bé, crec que realment era perquè tothom anava cec. Vaig anar de modern demanant un «cubata», quan em va estranyar que al meu voltant tothom prenia cervesa amb una mena de cilindre perfumat a la boca. Els devia vendre una noia a la qual tothom s’estimava molt, perquè sentia «la buena de María... o potser era María de la buena», no ho recordo.
Si miro les tertúlies de la tele, ja conec la pràctica majoria dels qui hi surten perquè en algun moment de la meva vida he tingut relació amb ells. Per exemple: el Josep Marti, l’Eduard Voltes, el Carles Quílez, el Xavier Grasset o el Xavier Ricou... Tots més joves que jo. Fa 30 anys no coneixia a cap dels que sortien a La Clave. Deu ser la part bona de què m’hagin fotut fora de tantes empreses.
L’edat està al nostre cervell, li he dit al meu metge, a qui he batejat com l’«Itis». I m’ha dit que tinc raó, però que jo sóc un jove amb prostatitis, diverticulitis, dermatitis... Això sí, com a bon periodista, totes les malalties són «cròniques». El sr. Itis mira les meves radiografies com si estigués veient les runes de Pompeia. Però sempre em quedarà un consol: ho sento, Ballesteros, tu seràs més guapo, però jo sóc més jove que tu.