Ahir va ser el dia internacional del cunyat. Li explicava al meu que vaig viure vuit anys a Cornellà de Llobregat, a prop de la comissaria assaltada dilluns i que hi havia entrat alguna vegada. I ell, tretze són tretze, que no entenia què podia haver passat allà dins. Ja coneixeu el «perfil» del cunyat: és igual del tema que parlis o qui aparegui a la tele, sigui un alcalde, un policia o un àrbitre: per a ell «No en té ni puta idea». Ja pots dir que tu has sopat amb Henry Kissinger, que ell et superarà dient que es va trobar Pitingo a un burguer. Si li dius que has fet de mediador en un motí de la presó, ell et dirà que té un amic empresonat perquè va robar una moto. Sempre vol guanyar.
Doncs li estava explicant un dia que vaig anar a aquella comissaria a denunciar que m’havien robat el mòbil: «Picaves a la porta i t’obrien. Entraves a una estança amb una peixera de vidre antibales. Darrere del vidre, l’agent et preguntava per una finestreta què volies i et feia seure al vestíbul». El meu cunyat no entenia com aquell home podia ser una amenaça per a un policia que està dins d’una zona blindada. Però la clau estava en el fet que l’home es va colar a dins saltant per la finestreta. Això no es va dir.
Llavors la cosa canviava perquè teníem a una mosso a dos metres d’algú amb un ganivet que anava per ella. I, per primera vegada a la vida, el meu cunyat va dir una cosa raonable: «És que els secrets de sumari fan molt de mal». De cop, vaig sentir una música celestial i em vaig imaginar el Pepe traient-se la granota blava, escopint l’escuradents de la boca i pujant al Paranimf de la Sorbona a donar classe.