Els llaços i el sentit comú

La fiscal general va assegurar que col·locar llaços grocs en indrets públics o treure’ls no és cap delicte. És una mostra de llibertat d’expressió. Així de clar. Entrar en aquest debat, per activa i per passiva, és com entrar en una fanguera. Hem arribat en un punt que el que semblava quelcom anecdòtic, ara és motiu de baralles i d’una dialèctica política inusual, que creix amb una espiral exponencial perillosa. Penso, per si algú no està al cas, que tot plegat ve motivat per (entre altres circumstàncies) que s’aproximen eleccions, unes de fixes les municipals de 2019 i altres generals i autonòmiques. Aquestes poden ser, pregunto, en qualsevol moment? Els presidents corresponents, Pedro Sánchez i Quim Torra tenen la darrera paraula.

En llocs públics, ajuntaments sobretot, hem vist pancartes a favor de col·lectius gais, dels refugiats, feministes o altres reivindicacions polítiques o socials i no passava res de res. I ara s’arma força brega. Tothom de part de culta: els unionistes/constitucionalistes i els sobiranistes/independentistes. Els primers, sobretot els del PP, C’s, Vox, Societat Civil Catalana, ens porten, o ens volen portar cada vegada a una Espanya més conservadora, menys tolerant, amb les llibertats vigiladíssimes i amb un règim totalitari com a objectiu? El dret a manifestar-se lliurement el que hom pensi s’hauria de constrènyer el mínim possible. Els límits se cenyiran, en tot cas, a les injúries i calumnies o a la incitació de la violència de l’odi. Res d’això passa a Catalunya, encara que alguns líders ho repeteixen dia i nit i al final fins s’ho han cregut i ho fan creure als «seus».

Ja fa anys que els catalans col·loquen banderes als balcons, sense cap mena de problemes. Quan apareixen aquests? Quan s’exerceix la llibertat d’expressió de manera poc cívica. Hem vist accions darrerament que s’han fet amb ràbia i menyspreu, s’ha exercit la llibertat d’expressió de forma «torticera». Això no ens porta enlloc, aquest no és el camí. Aquest dret que tenim, ha estat utilitzat com arma arrauxada. Tot plegat provoca molta tristesa, perquè ara ja no és un debat sobre la llibertat d’expressió, sinó sobre la relació entre dues comunitats, de polítics i ciutadans cadascuna d’elles, que cada vegada es giren més l’esquena amb més acritud.

Es poden fer molts discursos, moltes declaracions i moltes juntes de seguretat. És increïble a hores d’ara el que diu avui mateix, dilluns, 27 d’agost, Garcia Albiol/Dolor Montserrat i Albert Rivera/Inés Arrimadas. Al cap i a la fi, el que comptarà per damunt de tot serà el sentit comú de la ciutadania.